Des dels Museus de Reus i el Centre de la Imatge Mas Iglesias lamentem la mort d’Antoni Martra i Solé.
Hereu d’una nissaga apassionada per la fotografia i el cinema, Martra i Solé conservà i cuidà el llegat familiar fins que l’oferí a la ciutat de Reus.
La cinemateca del Centre de la Imatge, batejada amb el nom del seu avi, pretén homenatjar la figura del cofundador del primer cinema a la ciutat, la Sala Reus, el 1906.
La família Martra
Anton Martra i Badia (1874-1939), adroguer, va obrir a Reus un dels primers comerços dedicats als productes necessaris per a la fotografia, a més de conrear-la ell mateix amb encert i traça.
El seu fill, Antoni Martra i Nolla (1905-1970), prosseguí la dedicació professional del pare, impulsà la venda de maquinària cinematogràfica (fou distribuïdor dels productes Agfa i de la productora cinematogràfica Fox) i n’heretà l’entusiasme per la fotografia, que amplià –d’acord amb el ritme dels temps– amb la filmació de diverses pel·lícules.
Antoni Martra i Solé, empresari, fou president de la secció d'hoquei del Reus Deportiu, des del 1967 al 1970, i president de la Federació Espanyola de Patinatge, entre 1994 i 2004.
El fons familiar que custodiem al Centre de la Imatge és de més de cinc-centes fotografies i 22 filmacions, entre les que hi destaquen:
Àlex Cervelló Salvadó
Coordinador del Centre de la Imatge
Història d'uns cel·luloides
Records que són història
Qui més qui menys conserva fotografies antigues i acumula records del seu passar i de la seva família. Sovint no ens recordem d'aquestes andròmines, que conservem pel significar que tenen corn a referents d'una persona molt important de la nostra vida i de la nostra història, sempre personal i particular. De vegades som curosos i seleccionem alguns records per posar-los en llocs destacats de la nostra casa per tenir més a prop aquella presència que no volem oblidar, mentre que la resta de coses són emrnagatzernades a les golfes o a qualsevol traster, i arribem a oblidar el que tenim. Aquesta selecció és sempre aleatòria i molt, molt personal. Pràcticament mai pensem en, el seu valor social o històric, sinó simplement en el seu valor sentimental.
Hi ha vegades que altres persones et fan adonar que alguns d'aquests records van més enllà del valor personal. Alguns objectes, algunes fotografies, alguns films tenen una funció i un valor social i col·lectiu que mai t'havies plantejat. Jo havia seleccionat part dels records del meu pare i del meu avi, encara que havia triat bàsicament records que formaven part essencialment de la seva activitat fotogràfica més que cinematogràfica; i molts objectes i llaunes de l'antiga botiga de fotografia del meu pare els vaig guardar en un traster.
Fa uns deu anys, uns estudiants de la URV van contactar amb mi i en vam preguntar per les pel alícules del meu avi. Llavors només recordava que tenia una filmació de 1934 que el meu avi havia fet de la boda del meu pare i la vaig donar per conservar-la adequadament. Part d'aquesta filmació contenia unes imatges del santuari de Misericòrdia que tenien un valor històric que no havia valorat fins que vaig veure que, de tant en tant, me les demanaven per a algun programa de televisió o documental.
Una sèrie de circumstàncies i casualitats van fer que dos anys enrere trobés una capsa plena de llaunes rovellades de pel·lícules i altres aparells i records familiars de l'antiga botiga. Jo havia oblidat per complet que aquest racó amb records dels meus avantpassats existia i vaig descubrir un petit tresor familiar que en aquell primer moment em semblaren unes llaunes velles en molt mal estat de conservació. Ràpidament em vaig posar en contacte amb un d'aquells estudiants, Pedro Nogales, membre de la Unitat d'lnvestigació del Cinema de la URY i vaig comentar-li el descobriment. Entusiasmats, va recollir les diverses llaunes entre comentaris del molt mal estat en què es trobaven i I' esperança de descobrir uns films de Reus que portava cercant prop de I O anys. A partir d'aquesta troballa començava una altra història plena de molta feina per part seva -per salvar-les de la seva destrucció i pèrdua definitiva-, de col·laboració i suport per la meva part en la tasca de recuperació d'aquestes pel·lícules i de moltes satisfaccions personals, encara que de vegades hagin aparegut alguns entrebancs que junts hem pogut superar. Perquè la conservació del patrimoni cinematogràfic és cosa de tots: dels historiadors i restauradors dedicats a recollir-lo i salvar-lo, de les institucions públiques que han de posar els recursos adients per a aquesta tasca, dels propietaris dels films que hem de ser conscients que cal compartir el que tenim per conservar-ho, si no ho perdrem per sempre, i d'empreses com Creba i Sansa, perquè són part de la societat i del poble on estan i hem de contribuir, com tots, a preservar el nostre patrimoni.
S'ha tardat prop de tres anys per veure els resultats finals d'aquesta feina de recuperació, però ha valgut la pena perquè he pogut tornar a veure alguns dels films que el meu avi passava a l'antiga Sala Reus, i he observat el seu treball com a cineasta a Reus, sus fiestas y monumentos. També he pogut veure com era el Reus que el meu pare va conèixer de petit, he retrobat amics com Ricard Torres, que ha volgut també col·laborar en la restauració d'uns dels films on sortia el seu avi, i tot, gràcies a aquestes pel·lícules. Però especialment, he pogut llegar a la meva ciutat, Reus, i als seus habitants una mostra molt importat del seu patrimoni cinematogràfic, perquè els futurs reusencs puguin gaudir d'aquestes imatges i coneguin com era el Reus antic.
Antoni Martra Solé
President de Creba i Sansa
Membre del COE