Probablement l’ofici de restaurador és tan antic com el propi art, segurament els mateixos artistes des de la prehistòria ja feien tasques de restauració i de conservació, però no serà fins el segle XIX, amb tot el moviment d’obres cap a Europa que el colonialisme va generar, i durant el segle XX amb la necessitat de recuperar el patrimoni després de les guerres mundials, quan podem parlar d’un ofici regulat i amb camp d’actuació definit i clar. Davant d’aquesta urgent necessitat, organismes internacionals com la Unesco (l’Organització de Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura) i l’ICOMOS (Consell Internacional de Monuments i llocs) comencen a desenvolupar una sèrie de recomanacions, normatives i cartes sobre aquests aspectes, deixant clar des d’un primer moment que restauracions són totes aquelles accions aplicades de manera directa a una obra d’art que tingui com a objectiu facilitar la seva apreciació, comprensió i conservació per a les futures generacions.

En el cas de Reus, els últims mesos de 1936 i els primers de 1937 van significar per al museu un increment extraordinari del seus fons. Pere Rius i altres responsables i col·laboradors del museu van impedir la destrucció d’una part molt important del llegat historicoartístic de Reus i d’altres municipis propers. Una labor de salvaguarda que el franquisme va voler tergiversar durant la dictadura.

Entre els centenars de peces incorporades en aquells moments de la guerra, va entrar al museu bona part del retaule major de la prioral de Sant Pere. L’obra, una de les més emblemàtiques de la imatgeria religiosa dels segles XVI i XVII de les realitzades a Catalunya, va tenir un procés constructiu llarg i accidentat entre el 1576 i el 1634. Dels diferents artistes que van intervenir en la seva construcció, Rafel Rocafort, originari de Castelló d’Empúries, va arribar a la ciutat l’any 1623, on va viure deu anys al carrer de Casals. Cap al 1630, pactà amb la vídua d’Agustí Pujol II, Elisabet Vicens, la finalització de les feines que aquest havia deixat inacabades, a la seva mort, del retaule major i del sagrari major de la prioral. El 1632 cobrà una quantitat a compte pel seu treball al sagrari.

MR 2123. Bust de fusta policromada. Rafael Rocafort. 50x46x22 cm

---

Aquest dies d’agost, és a punt de finalitzar la restauració d’un bust masculí datat entre 1629 i 1632, d'aquells que li havien encarregat al marit de l’Elisabet Vicens. Es tracta d’una escultura en fusta d’un home gran, amb barba i bigoti. Recolza sobre una peanya amb els extrems arrodonits. És policromat amb pintura a l’oli i làmines de plata, en alguns sectors colrada. La figura, que té una parella femenina, probablement formava part de «les quatra cabessas para adornar lo altar o parador a una diada festas». No podem saber a qui representava.

Abans de la restauració, el bust presentava una capa de greix, restes de fum i gotes de cera de ciri o d’espelmes i molts cops i marques amb la consegüent pèrdua de policromia, i també de capa de preparació, principalment a la cara. Alguns regalims de cera han servit de barrera a la brutícia i han conservat el color original de les carnacions.

Creiem que tota la vestimenta devia estar decorada amb làmines de plata, però aquesta s’ha oxidat pràcticament tota i hi ha molta part perduda. Les zones que presenten colradura pràcticament han desaparegut.

Malgrat el seu mal estat de conservació, l’escultura va ser refeta en algun moment de la seva història, encara que en desconeixem l’època. Hi ha parts que es devien perdre i es van substituir, com el nas i part de la peanya de suport i la policromia de la part superior de la peanya. També hem trobat claus de forja oxidats en l’interior del bust, que han malmès la capa de preparació i la policromia, i algunes esquerdes importants en sentit vertical, segurament degut als canvis bruscos de temperatura i d’humitat.

Els processos de restauració han estat bàsicament neteges i consolidacions que inclouen reintegracions de suports i reintegracions pictòriques per facilitar la correcta lectura del conjunt. S’han respectat les parts refetes i únicament s’han eliminat les policromies afegides restituint-les per unes noves més coherents amb la policromia original ara restaurada.

Actualment la peça encara està en procés de restauració, si bé ja es troba en la fase final.

El Museu de Reus compta amb una tècnica restauradora, l’Anna, que és l’encarregada -entre d’altres coses- de la ingent labor de restauració i de conservació de les peces que l’organisme municipal conserva i custodia. Els restauradors són els que toquen les obres d’art al museu, els que les preparen per ser exposades. Són els encarregats de valorar els riscos davant us trasllats a altres centres i des de les mateixes reserves a les sales d’exposició. I, si les obres viatgen, les acompanyen com a «correus».

Són els que netegen les obres d’art, els que les estabilitzen, els que les tracten davant de multitud de possibles problemàtiques. Una feina lenta i poc visible, però apassionant.

Amb aquesta última restauració, s’ha posat a punt una obra de quasi quatre-cents anys que ha presenciat, des de la prioral, la vida ritual de milers de reusencs i reusenques. Si aquest home pogués parlar...