Fortuny,

L’exposició «Fortuny. El mite» és una completa mostra de la trajectòria artística de Marià Fortuny i Marsal (Reus, 1838 – Roma, 1874) a través de 45 peces de l’artista, des de les obres més primerenques fins a la seva darrera etapa pictòrica.

L’exposició ha posat en comú fons pictòrics d’importants institucions del país i de col·leccions particulars per bastir una exposició excepcional. El Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu de Montserrat, la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi i el mateix Institut Municipal de Museus presenten algunes de les peces més rellevants dels seus fons fortunians. La vicaria, El col·leccionista d’estampes, Nen a Portici o Ferrador Marroquí són algunes de les obres mestres que es podran admirar en aquesta exposició que és el resultat d’una coproducció entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Ajuntament de Reus (Institut Municipal de Museus de Reus). Els dos comissaris de la mostra són el cap del gabinet de dibuixos i gravats del MNAC, Francesc Quílez, i el professor d’Història de l’Art de la URV, Jordi Àngel Carbonell.

Produccions tan representatives com El Col·leccionista d’estampes, La vicaria, Il Contino o Platja africana, han deixat provisionalment la seva residència del Palau Nacional de Montjuïc, per poder ser contemplades a la ciutat de naixement del pintor, en el marc de l’exposició del 175è aniversari del naixement.

Fortuny, paradigma del triomf artístic

Marià Fortuny Marsal (1838-1874) ha estat el paradigma del triomf artístic internacional. La carrera fulgurant estroncada en el moment més creatiu i de més popularitat convertí la seva figura en un mite cultural que ha sobreviscut fins a l’actualitat. Així mateix, pintures com La Vicaria, s’han convertit en veritables icones de la nostra cultura. En el seu moment, el succés extraordinari de les seves obres va provocar el sorgiment d’una munió de seguidors que imitaren el seu estil tot convertint-lo, en la majoria de casos, en una simple recepta d’èxit comercial. Tot i això, la seva aportació a la pintura vuitcentista va més enllà; el concepte pictòric desenvolupat els darrers anys de la seva trajectòria fou una veritable lliçó per als creadors més joves i renovadors que protagonitzarien la modernitat artística les darreres dècades del segle XIX.

L’orientalisme

L’expansió de l’orientalisme pictòric a Catalunya a la segona meitat del segle XIX és degut principalment a Marià Fortuny. Les seves composicions van tenir un gran ascendent en la percepció del món islàmic de molts artistes coetanis i contribuïren a la creació dels clixés i estereotips que es repetiren fins a la sacietat en la pintura d’aquest gènere. Des del punt de vista cronològic, i en el marc europeu, es pot considerar a Marià Fortuny com un dels exponents més joves i destacats de la generació de pintors que triomfaren cap a mitjans de la centúria i que es caracteritzaven per una visió de la societat islàmica sense tants apriorismes com els que manifestaven els artistes romàntics de les promocions anteriors.

L’esclat d’un estil personal

Al marge de la producció de gènere, Fortuny sempre traduí a la pintura els aspectes pintorescos del món que l’envoltava. Fou, però, a partir del seu triomf a la Sala Goupil de París la primavera de 1870, quan l’artista va començar a desenvolupar un estil més personal i uns temes més propers al seu entorn. Les obres fetes a Granada i sobretot les posteriors a Portici són el millor exemple d’aquesta evolució cap a una pintura molt més expressiva i formalment agosarada. El seu estil es fonamentaria en el protagonisme d’una llum rutilant, del cromatisme viu i de la factura esbossada de pinzellada àgil i empastada. Es pot pensar que si l’artista no hagués traspassat prematurament, l’evolució del seu estil l’hagués portat a plantejaments afins als dels impressionistes. Fins i tot el seu luminisme podria haver estat un plantejament alternatiu a la manera de fer dels pintors francesos.