MORATÓ ARAGONÈS

1oo anys de Morató Aragonès

Des del maig 2023 fins el maig 2024 es commemora el centenari del naixement del pintor reusenc Josep M. Morató Aragonès (Reus, 21 maig 1923 – Barcelona, 5 maig 2006), considerat un dels pintors catalans figuratius més destacats de la segona meitat del segle XX.

Amb un recorregut de quasi setanta anys (el 1937 va pintar el seu primer oli), Morató Aragonès —distingit el 1999 amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Reus i amb el títol de Fill Adoptiu de Cornudella de Montsant— va formar part d’una generació a cavall de dues èpoques que, tot respectant l’herència dels mestres catalans i espanyols, s’aventurava en els nous camins que irradiaven de capitals europees com Roma o París. De tots aquests corrents, Morató en va saber extreure les ensenyances i els va adaptar a la seva personal visió pictòrica de confluència, tot mantenint un compromís infrangible amb la figuració essencial. Considerat un dels pintors catalans figuratius més destacats de la segona meitat del segle XX, va gaudir també de l’afecte, consideració i respecte dels mateixos artistes de diverses generacions amb els quals va coincidir. Setze anys després de la seva mort, el Centenari se’ns presenta, com el moment adient no només per recuperar el pintor i fer-lo descobrir a les noves generacions sinó per propiciar la reflexió al voltant de la seva obra i la seva aportació a l’art del segle en el que va viure

Nota Biogràfica de l’artista:

Josep M. Morató Aragonès neix a Reus, província de Tarragona, el 21 de maig de 1923. Entre 1928 i 1941 resideix a Cornudella, on comença a pintar el Montsant el 1936 quan arriben a aquesta localitat del Priorat Ignasi Mallol amb els seus alumnes de l'Escola d'Art de la Generalitat a Tarragona, i Ivo Pascual, que el 1940 el va animar a estudiar Belles Arts, després de passar els mesos d'estiu pintant amb ell i els seus amics Bosch Roger i Ventosa. El 1941 guanya la Medalla Fortuny amb 17 anys i es trasllada a Barcelona per cursar els estudis de Belles Arts. Aquí comença la seva amistat amb Bonaventura Puig i Perucho, hereu del paisatgisme corotià i de qui Morató es considerava deixeble. El 1947 coincideix a Montserrat amb Miquel Villà, que influirà en la seva forma d'analitzar el color del paisatge. Iniciat en l'impressionisme, és en el seu primer viatge a París el 1950 que comença a definir la síntesi de llenguatges que caracteritzarà la seva obra, entre la tradició naturalista del paisatge, la racionalització constructivista, herència de Cézanne, i algunes maneres de l'informalisme i l'abstracció en el traç, el color i el tractament de la matèria.

Al segon viatge a París, el 1954, descobreix la pintura plana i l'obra de Clavé, Bouffet i Chagall, desenvolupant el gust per una estètica expressionista, de perfils marcats, trets accentuats i preferència per les tonalitats fredes de grisos i blaus. L’estada a Itàlia de 1955 (on comença a treballar la pintura d'estudi i s'allibera de les imposicions de l'obra al natural) acaba d’aportar a Morató Aragonès els elements necessaris per elaborar el seu propi estil, fruit de la fusió de tendències oposades. La recerca de l'equilibri entre el real i l'abstracte, fugint de les modes i intentant que la seva pintura fos íntima i emocionalment sincera farà que no se senti lligat a cap moviment o grup concret. Va dir el 1978: "Qui treballa en el camp de l'art, més que restar qualitats, ha d’afegir-ne. Pretenc demostrar que avui dia, encara, es pot fer una obra d'art mitjançant el dibuix, la forma"; o també: "Quan millor em trobo és pintant el record del que he viscut, amb una base d'apunts presos del natural. Això fa que m'acosti més a la realitat. Si no, algunes vegades arribaria a una combinació de colors i formes gairebé abstractes". Paisatgista i excel·lent dibuixant, el seu nom forma part de tertúlies emblemàtiques Als anys seixanta, una de les seves èpoques més productives, redueix les seves sortides a l'estranger per centrar-se en el treball d'estudi, començant a utilitzar l'espàtula com a instrument pictòric gairebé exclusiu, que constituirà un dels principals atractius de l'obra d'aquesta etapa i una de les característiques definitòries del seu estil durant molt de temps. L'originalitat d'aquest tractament propiciarà (o potser serà al revés) el pas a una progressiva geometrització de la seva obra ("planificació cristal·logràfica", l'anomenarà Santos Torroella), característiques que duraran fins a principis dels setanta.

Aquesta geometrització el portarà a realitzar obres cada vegada més cerebrals, trets que després aniran desapareixent gradualment, coincidint amb la recuperació del pinzell, deixant pas a un lirisme íntim i a una major suavitat de formes. De 1975 a 1985 és el moment en que la seva gamma de colors es decanta cap al predomini dels grisos i els blancs lluminosos, produint-se a partir de llavors una evolució inversa, amb la recuperació dels tons càlids i dels contrastos audaços, afinant al màxim el llenguatge del pinzell, evidenciant una dicció cada vegada més lliure i una força de traç que no perdrà ni en els últims moments de la seva producció. Morató Aragonès sempre va mantenir-se vinculat a la seva terra, pintant els paisatges de Cornudella i Reus, que alternava en els seus períodes més viatgers amb vistes dels llocs que visitava: les costes mediterrània i cantàbrica, el paisatge francès (amb una arquitectura que afavoria la geometrització), el paisatge castellà (que propiciava l’auster joc cromàtic i compositiu de difícil solució), Holanda i Anglaterra, van ser vèrtex oposats d'una realitat que ell va saber conjugar amb destresa. Fonamentalment paisatgista i excel·lent dibuixant, va dedicar també a la figura i a les composicions de cafès gran part de la seva producció.

Sense oblidar, en èpoques intermèdies, els temes de marines i els bodegons. Amb una ingent producció i un extens palmarès, reflex de la seva dedicació apassionada a la pintura, va ser també un gran amant de les tertúlies, i el seu nom forma part de les que van tenir lloc en punts emblemàtics de la capital catalana: Kansas, La Punyalada, Samoa, La Cova del Drac i Escarlata. Va morir a Barcelona el 5 de maig de 2006, un mes després de clausurar l'última exposició a la seva ciutat natal, i reposa a Cornudella, a la falda del Montsant, formant part del paisatge que tantes vegades va pintar.