La ubicació a Reus d’una delegació del Banc d’Espanya, al començament del segle xx, evidencià la importància econòmica de la ciutat i culminà un procés que s’havia iniciat el 19 d’agost de 1878, amb una primera oficina dirigida per Orencio Alberola (vegeu Francesc Gras i Elias, Historia de la ciudad de Reus desde su fundación hasta nuestros días, Reus 1906, p. 432-433). Alhora, la fita assolida amb la construcció d’aquesta seu local representà el reconeixement estatal a la potent iniciativa industrial i comercial de la societat reusenca, que ja el 1862 havia permès la creació del Banc de Reus. Després de 1874, quan el Banc d’Espanya fou l’únic emissor legal de monedes i bitllets, el Banc de Reus es transformà en una societat anònima amb el nom de Banco de Reus de Descuentos y Préstamos; més endavant, el 1920, esdevingué filial del Banc de Catalunya i finalment, el 1935, fou absorbit pel Banco Hispano Colonial.

Per la seva banda, la seu reusenca del Banc d’Espanya s’instal·là en el solar que havia ocupat fins al 1890 el Teatre Principal, bastit al segle xviii. El 1892, arran de l’enderrocament del vell Teatre, el límit de la finca al raval de Santa Anna fou rectificat i definitivament alineat amb el dels altres edificis. Els plànols de la nova delegació (aleshores dirigida per Anselmo Esplá y Rizo) van ser dissenyats per l’arquitecte municipal Pere Caselles i Tarrats, tot i que l’alçat de la façana presentat a l’Ajuntament (i conservat actualment a l’Arxiu Municipal, dins del corresponent expedient de la Secció de Foment) fou signat –per qüestions d’incompatibilitat– pel seu col·lega Pau Monguió. L’acte de col·locació de la primera pedra del nou edifici es va portar a terme el 28 de juny de 1902: “En Reus, el sábado último en el solar que ocupaba el «Teatro Principal», se verificó con gran solemnidad la colocación de la primera piedra para el nuevo edificio que ha de ocupar la Sucursal del Banco de España” (nota apareguda al periòdic tarragoní La Justícia, del dijous 3 de juliol de 1902, p. 3).

Els treballs de construcció van avançar a bon ritme. Segons aporta Gras i Elias (obra citada, p. 432), “al abrirse los cimientos se hallaron las antiguas murallas que circundaban la villa, de un espesor de dos metros. La primera piedra está colocada en la proyección de la torre y á 5 metros de profundidad”. L’any següent, l’obra ja era tan avançada que hom col·locà la data de 1903 a l’exterior de la part superior de la finestra que dóna al balcó principal de la façana, per bé que l’edifici no s’enllestí fins el gener de 1904. La construcció, inaugurada oficialment el mes d’octubre d’aquell mateix 1904, compta amb un soterrani, una planta baixa, tres pisos i una àmplia terrassa. El seu estil és força eclèctic, amb diversos elements compositius de caràcter neoclàssic –o neorenaixentista– i una variada decoració escultòrica en baix relleu i amb diferents motius referents a l’agricultura, la indústria i el comerç. Sembla que per qüestions d’estabilitat (o per altres raons: vegeu més avall), no fou executada una mena de torre –amb rellotge inclòs– que havia d’anar al capdamunt de la rotonda que dóna a la plaça de Catalunya i que es pot veure a mig bastir en algunes fotografies i postals coetànies (com la que acompanya aquest text).

Un parell d’anys després de la inauguració, Gras i Elias (obra citada, p. 433) descrivia així la construcció: “Se compone este hermoso edificio de sótanos, de planta baja y tres pisos. En la planta baja hay establecidas las dependencias y en los otros pisos hay las habitaciones de los empleados. Gran parte de la fachada es de sillería y en ella campea el estilo renacimiento alemán, que es el que mejor corresponde á esta clase de edificios. En el proyecto figuraba una torre en el ángulo de la fachada, [con una altura] total de 30 metros; pero el centro á que pertenece la Sucursal, por vía de economía mandó suprimirla. Esta torre había de contener un horario con su correspondiente campana, que hubiera sido de gran utilidad en aquel populoso barrio. / El proyecto y dirección de este edificio es obra del arquitecto municipal D. Pedro Caselles y Tarrats, siendo uno de los que más le honran, por su elegancia, solidez y distribución”.

Després de diverses vicissituds, l’edifici fou reinaugurat l’any 1984 com a Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca.

Jaume Massó Carballido
Arqueòleg de l’Institut Municipal Reus Cultura