Ajuntament de Reus
bank-phrom
06/06/2016

Dalí, una història amb medalla

plat1627reus

Durant l’agost de 1969, mentre Salvador Dalí pintava l’Atleta còsmic, l’escultor Ramon Ferran el visità per fer-li un retrat del natural per a una medalla. Descobrim algunes anècdotes de l’estada de l’artista reusenc a Portlligat i les seves vivències amb el geni empordanès.

Era mitjans de 1969 quan Isidre Cistaré, propietari de l’empresa Acuñaciones Españolas, encarregà a l’escultor Ramon Ferran el modelat de dues medalles dedicades a artistes vius, una a Picasso i l’altra a Dalí. L’empresa de Barcelona va prendre el compromís de realitzar-les davant dels personatges, però finalment la del pintor malagueny la obrà partint d’imatges amb la supervisió de l’expert Fernando Gimeno (aleshores cap del Departament de Medalles de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre de Madrid) mentre que l’altra, la dedicada a Salvador Dalí, sí que la va fer amb la presència del pintor. Al revers de la medalla hi situà el retrat de Gala, que acabà sent una versió del quadre Gala nua d’esquena (c. 1960).

L’empresa va contactar directament amb Dalí i, a finals de juliol, Cistaré i Ferran el van visitar a l’estudi de Portlligat. L’escultor va recollir en unes notes manuscrites aquella experiència i les va titular Anècdotes de la convivència amb Salvador Dalí, que comencen així: «Recordo que un matí del mes de juliol vam anar a trobar Dalí i, en arribar i demanar per ell, ens van conduir al seu jardí. En venir a veure’ns, es va donar un fort cop de cap amb la branca d’una olivera que li originà un bony al front». Aquest petit accident va ser excusat pel pintor de forma original: «imputà al nyanyo la sortida de l’energia de la seva intel·ligència, dient que per allà li marxava el geni, fent una sèrie de moviments molt peculiars. Cistaré li contestà que es deixés de ximpleries: “senyor Dalí, deixi’s de fer les seves actuacions i parlem de negocis”, que anéssim per feina», escriu Ferran. Cistaré duia un taló bancari de molts zeros i, «en veure la quantitat econòmica, Dalí va reaccionar de forma normal, acordant que la meva presència a Portlligat fos lliure fins acabar el seu retrat. Signàrem el contracte i li entregà el xec».

 

Aquest contracte donà a l’escultor total llibertat de moviment i d’horari per transitar per l’estudi. Però abans calia el vistiplau del seu braç dret: «El primer dia vaig passar per Cadaqués, per la casa del secretari, un irlandès que es feia anomenar “capità Moore”». Ferran el descriu com «un senyor baixet amb polaines, vestit amb roba escocesa» i que «a la sala d’espera, abans d’entrevistar-me amb ell, m’esperava un animal semblant a una pantera, que tenia una actitud agressiva. Aquells cinc minuts d’espera em van semblar una eternitat». El secretari deuria ser desconfiat, perquè segons Ferran, «vaig intuir que m’estava espiant darrera d’una cortina».

 

Moore li va donar permís per accedir a l’estudi de Portlligat i Ferran hi va tornar per concretar amb Dalí el programa i els horaris de què disposava per fer-li de model. «Vaig presentar-me a l’estudi a les 9 h del matí, Dalí em va rebre i em donà un grapat de fotografies seves i em va prometre de fer de model en els seus moments lliures».

 

Ferran va modelar la medalla a l’agost i la feina «s’allargà vint-i-cinc dies perquè Dalí rebia moltes visites de personatges importants» a més que, en ser ple estiu, les sessions també quedaven interrompudes per «les innumerables festes que, de forma continuada, celebrava acompanyat de moltes models, tant franceses com nord-americanes, decoradors, un equip de filmació, com també amb artistes importants». Aquella pèrdua de temps fou, per a Ferran, «un calvari d’esperes perquè posés i pogués fer-li el retrat».

 

L’estada de l’escultor a Portlligat fou aprofitada per Acuñaciones Españolas per estudiar la temàtica dels Set Sagraments per tal de fer-ne una col·lecció de medalles. Durant els saraus, l’ajudant del cardenal de Madrid, José María Martín Patiño, present a moltes festes, ho comentà amb els convidats més bregats sobre el tema. Ferran recorda que Gala «sempre estava absent d’aquelles activitats festives d’en Dalí».

 

Els “guateques” continuats tallaven el curs de la medalla, que Ferran modelava directament sobre l’argila. «El mes d’agost fou un mes de visites de turistes importants, cada dia apareixien iots sumptuosos que feien parada a la cala de Portlligat. Per mi fou molt dificultós alternar les visites dels turistes amb el meu treball. Passava moltes hores pendent dels temps lliures d’en Dalí, de manera que generalment modelava el seu retrat quan ell treballava». Ferran va poder presenciar com Dalí pintava el quadre L’atleta còsmic, una comanda del Comitè Olímpic Espanyol per a les olimpíades de Mèxic. L’oli li havia estat encarregat pel govern de Franco a través de Juan Antonio Samaranch i, anys més tard, el 2008, el quadre que presidia el despatx del rei Joan Carles I, fou comprat per Patrimonio Nacional per 2,88 milions d’euros.

 

Segons Ferran, «Dalí sempre treia profit dels seus fracassos i els envoltava amb la ironia que irradiava». Sabia treure suc de les situacions més inesperades. Ferran recorda que «un equip de televisió li va fer una entrevista i en el moment d’endollar els focus, es van fondre els ploms. Dalí va aprofitar aquesta situació dient que era tan forta la seva atracció, que absorbia tota l’energia del seu voltant». En una altra ocasió, «em va demanar que treballés fent el retrat davant d’una quantitat de periodistes holandesos». I com era present abans de l’arribada dels convidats, observava com actuava: «molts dies em demanava que comencés ben aviat. Quan posava, si sentia el timbre i parlaven en anglès o bé en francès, es posava el casquet, prenia el bastó i començava la pantomima, una actitud que durava fins que els visitants s’acomiadaven».

 

Ferran, en el seu record, també evoca a Gala. «Era curiós que sempre estava sola, la vaig veure poc al seu costat, sempre la trobava llegint estirada en els sofàs que tenien per la casa. Cada dia al migdia sortia en companyia d’un jove atlètic a passejar en una barca i no tornava fins a les tres de la tarda». Ferran es trobava sovint amb ella, de qui recorda que «sempre iniciàvem les converses en català o bé en francès».

 

Una de les anècdotes que recull Ferran es repetia cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora: «en Dalí era molt comerciant, tenia tractes amb l’hotel del davant del seu estudi, ja que molts dies sortia al matí a beure al bar de l’hotel un got d’aigua mineral. Com també, cada dia, a les cinc de la tarda, sortia a la finestra del seu estudi. Molts dies a aquesta hora li feia el retrat, i en l’hora justa em deia “espera’t que surto un moment a la finestra a respirar”. L’obria i estenia els braços dient unes paraules inintel·ligibles, i a l’altra banda, plena de turistes que havien acabat de dinar, el retrataven amb les seves màquines fotografiant-lo amb una “pose” de les seves».

 

Ferran i Dalí conversaven cada dia i, en parlar sobre el seu comportament, l’empordanès li va confessar: “l’artista ha de ser com un menjar dolent, que mai es pot pair i del que un sempre se’n recorda”.

 

El Castell d’Escornalbou

 

Acabat el retrat de la medalla i abans d’acomiadar-se, Dalí li preguntà si per la comarca del Baix Camp hi havia algun castell per vendre. Ferran, que era de Reus i coneixia el territori, li va dir que sí, que tenia notícies de la venda del Castell d’Escornalbou. Dalí feia temps que buscava un castell per a Gala, i després de les fallides negociacions per aconseguir el de Castell d’Empordà i el de Foixà, i abans no comprés el de Púbol, s’interessà per aquest, ben al sud.

 

Uns dies després, a finals de setembre, Gala va aparèixer un matí, a primera hora, amb la intenció de comprar-lo. «El dia abans, a les nou del vespre, des de l’Hotel Imperial Tarraco de Tarragona, em truca la Gala que venia a veure el castell i fer tractes. Jo m’afanyo a organitzar els contactes i aconsegueixo el permís de visitar-lo i també una clau per entrar-hi, cedida per un familiar dels propietaris. L’endemà a les vuit i mitja del matí es presenta un gran cotxe davant del meu estudi, entra la Gala amb molta “gallarderia” i em pregunta on és el castell...., que quants diners volen... Jo li contesto que 62 milions de pessetes... “Aquest preu, ni en Rockefeller el pagaria!”, va respondre, i va marxar molt malhumorada».

 

L’any següent, el 1970, Acuñaciones Españolas va comercialitzar La medalla de Dalí en or de 22 quirats i en argent, en quatre diàmetres i pesos diferents, amb un eslògan sobre el pintor que no podia ser més premonitori: “Toda su obra se carga de sentido al conocer su biografía, pues sus actos son una búsqueda de sí mismo y un deseo constante de plasmar su fascinante personalidad”.

 

L’escultor reusenc Ramon Ferran (1927-2015) obrà a Portlligat la peça en fang i en va fer els corresponents motlles i models a Reus, dels quals es conserva una versió en guix, una en guix patinat i una en fosa de bronze. La medalla s’encunyà a la fàbrica d’Acuñaciones Españolas de Sant Boi de Llobregat. L’any 2004, quan es complien cent anys del naixement de Dalí, Ferran va fer una nova medalla, ara sí, amb el rostre tret d’una fotografia.

 

La seva presència a l’estudi de Dalí, que recollí en les seves Anècdotes, ens dóna noves pistes del pintor empordanès, però sobretot ens aporta una mirada nova a la feina del medallista, que no sempre pot comptar amb la pau harmoniosa del seu propi taller. Ferran també fou artista gravador i escultor, va rebre al llarg de la seva carrera nombrosos premis i reconeixements, i està present a museus (com el MNAC o el British Museum) per ser un dels grans de la medalla contemporània catalana.

 

Rossend Casanova
Vicepresident de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC)

 

 

 


Col·laboradors