Els nanos són, entre la canalla, uns dels personatges més populars de les festes reusenques. I, dins el conjunt de capgrossos, el Xiquet i la Xiqueta han estat més d'un cop emprats com a icona de la Festa Major. Es pot dir, però, que aquests dos personatges són els de més recent incorporació a la colla.

A Reus hi ha nanos des del segle XVIII. Als comptes municipals de 1774 consta la construcció de dos nanos que no havien de ser els únics ja que Andreu de Bofarull, als seus annals de la ciutat, parla d'un antic ball de nanos ell ja no va poder veure al primer terç del segle XIX i que apareix documentat en solemnitats com la del maig de 1792 en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia.. Durant prop de dos segles i mig, doncs, la ciutat ha comptat amb nombroses comparses de capgrossos, de la vila i de diferents barris, a vegades de curta existència.

Quant als personatges que representen els nanos de la ciutat, també han anat canviant. Al conjunt de 1898 hi havia una parella de catalans, una de valencians, una de gallecs i una d'andalusos. El obrats1924 representaven una parella de catalans, una d'aragonesos, una de gallecs, un diable i un negre. Aquestes peces es van perdre el 1937 i deu anys després, per iniciativa de Ràdio Reus, es va encetar una subscripció popular per a crear una nova comparsa que fou encarregada a l'escultor Modest Gené.

Tal com explica Ricard Solana al Llibre dels gegants i altres entremesos de Reus, “se li van encomanar quatre parelles que representessin els països que constitu¨ren l'antiga corona Catalano-Aragonesa (Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears). En fer aquestes parelles, però, no hi havia altra intenció que la de reproduir les de la col·lecció de 1899. Es confongué, però, a la parella de gallecs per una parella d'aragonesos.”

Tot i que van haver de fer-se amb poc temps, el treball de Modest Gené fou excel·lent, amb unes figures de gran expressivitat, de caire ben grotesc, que avui es poden veure, en exposició permanent al Museu de Reus. L'autor explicà més tard que, en el personatge del mallorquí, va optar per fer-se un autoretrat.

Tanmateix, el 1947 es va produir un fet curiós: la subscripció popular va aplegar més diners dels necessaris. Amb els diners sobrants, es va decidir comprar una parella –de sèrie, com les que es troben en altres poblacions del país– a El Ingenio de Barcelona. Aquesta parella de nanos, més petits i de factura més senzilla van guanyar-se, però, molt aviat la simpatia de la població, que els conegué com el Xiquet i la Xiqueta de Reus. El Xiquet portava una bufeta a la mà –més tard, una piloteta lligada amb una goma– amb la qual empaitava la canalla, obrint pas al grup.

Els nanos reusencs evolucionaven al so de la seva marxa de cercavila i ballaven. A la documentació antiga sovint es parla del ball de nanos. En l'actualitat, ho fan al so de la melodia coneguda com el Ballet de la Cadena, composada –s'explica– a començaments del segle XX, per un portador de l'Aragonesa. Una tonada que la gent de Reus recorda gràcies a una lletra ben coneguda (amb petites variants) :

Els nanos mengen trumfos,

arròs i peix pudent,

no sé com s'ho arreglen,

aquesta pobra gent.

Els nanos són uns dropos,

no volen treballar,

i a Casa de la Vila,

els volen despatxar.

Ballar, però, amb els caps que havia obrat Modest Gené era un problema ja que pesaven força. La dificultat en controlar el seu pes provocava nombroses topades i, malgrat les reparacions, vint anys després es trobaven ben malmesos. El 1964, la comissió de festes es proposà incorporar dos nanos negres a la colla, valorant si es podien fer de plàstic, cosa que no s'arribà a realitzar. També s'acordà “arreglar los cabezudos actuales, haciéndoles unas aberturas en el cuello, para que los portadores puedan respirar bien y sean, en conjunto, más llevaderos. También deberían pintarse otra vez."

Finalment i davant el constant deteriorament de les peces, el març de 1969, l'Ajuntament de Reus va encarregar una nova col·lecció a David Constantí que recreà els personatges de Modest Gené, alleugerint el seu pes i endolcint la seva imatge. Però el canvi més significatiu es va produir en els personatges del Xiquet i la Xiqueta. Constantí els va fer de nou, agafant al seu fill com a model per al xiquet, aconseguint una parella que s'integrava perfectament en el conjunt. No cal dir que foren molt ben acceptats quan van sortir al carrer, per primer cop el 27 de juny de 1969, fins esdevenir avui unes de les figures emblemàtiques de la festa. Els trobem sovint reproduïts en diversos objectes del marxandatge festiu o participant en activitats culturals i festives –com serrar la cama de la Vella Quaresma– en representació dels seus companys. També han estat obrats en xocolata com a figures de mona de Pasqua.

Com es comentava al setmanari Reus parlant de la Xiqueta, en estrenar-se els nous nanos obrats per David Constantí, és “ninot fet en sèrie, s'havia prodigat molt i se'n coneixen exemplars idèntics a moltes poblacions d'arreu d'Espanya”, mentre que el Xiquet deixà de treure la llengua com feia el seu avantpassat. Ara es conserven al Museu de Reus

Salvador Palomar