Una de les necessitats d'una població en creixement, com al Reus de la segona meitat del segle XVIII, és posar l'aigua a l'abast del veïnat. Entre 1778 i 1779 es construeixen noves fonts als quarters, a la plaça de les Monges —actual plaça de Prim— que també portava l'aigua a l'interior del convent de les Carmelites; a la plaça de la Farinera o davant l'església de la Sang, aprofitant una creu de terme que anteriorment era al camí de Riudoms.

La plaça de la Farinera rep el nom de l'establiment per al comerç de la farina que hi va ubicar l'Ajuntament l'any 1756. La pedra principal de l'antiga font d'aquesta plaça es conserva al Museu. Representa un molí fariner de vent. Certament es tracta d'una iconografia prou adient per al nom de l'indret, encara que no del tot exacta. Efectivament, la memòria popular associa la mòlta dels cereals als molins moguts pel vent. Però no és menys cert que, a les nostres comarques, bona part de la producció de farina es vinculava als molins hidràulics que omplien les seves grans basses a partir de mines o cursos d'aigua, riuets o rieres, per després accionar les moles.

És clar que representar un molí fariner hidràulic és menys evident que un de vent i per això s'explica prou bé que, encara avui, la imatge del molí de planta circular amb les seves aspes sigui tòpica.

La font de pedra fou substituïda, al tombant de 1900, per una de metàl·lica. A l'antiga, que fou incorporada al fons del Museu el 1933, hi figura la data en què es va bastir la font: 1779.

Tal com explica Ramon Amigó, al seu llibre Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona... quan es va empredar la plaça, la font fou traslladada al carrer de Montserrat, vora el de Vallroquetes, on encara continua en actiu avui com la única font pública del barri.

Salvador Palomar

Fotografies:

Antiga font de la plaça de la Fariner. Núm. Inv. 2524

La font al primer terç del segle XX. Col·lecció Antoni Zaragoza Mercadé