En aquesta línia, podem constatar que el «moro» ha estat l’altre per excel·lència en la nostra cultura i d’això en fan palès, entre d’altres, les festes reusenques.

Algunes de les nostres festivitats ens mostren sovint imatges tòpiques, sovint desdibuixades, de les cultures que no ens són pròpies. Un bon exemple són els més que coneguts Reis d’Orient; tres personatges que provenen d’un lloc remot del món, indefinit, que vesteixen amb indumentàries fictícies, inclús gairebé fantàstiques. En definitiva, una posada en escena fruit del nostre imaginari col·lectiu.

La rebuda dels Reis amb les habituals cavalcades són una tradició relativament recent que trobem documentada a finals del segle XIX. Tanmateix, les nostres societats ja varen imaginar molt abans aquests tres personatges màgics. Tot i que primer es parlava de tan sols dues figures, la presència del rei negre ja fou més que assumida a les acaballes del segle XVI.

Aquests Mags ens mostren una iconografia que, si voleu, ens podria fer pensar en diferents parts conegudes del món, però des de la fantasia popular. En el present, però, aquesta figuració dels altres ens ha portat a plantejar-nos nous reptes com el fet de comptar amb persones de color per a aquesta festivitat. Fa uns anys això hauria estat impensable.

---

A la ciutat de Reus, el canvi es va produir de manera tardana si ho comparem amb altres ciutats del país. Sota el lema «Baltasar de veritat», moltes poblacions acabarien optant, entre 2018 i 2019, per incloure en aquesta festivitat persones de raça negra.

És obvi que aquest canvi busca defugir de la tradició catalana i de la resta de l’Estat de representar el rei negre a través d’una persona blanca amb la cara pintada, una pràctica que s'ha considerat racista. També, però, caldria preguntar-nos si és la nostra tradició fer precisament això: imaginar i recrear des de la nostra visió aquesta cultura llunyana.

El carnaval i el moro de foc

Potser no hi ha res més fals que un rei pintat de negre, però tots nosaltres també ens hem convertit nombroses vegades en vaquers, indis, mexicans, xinesos o àrabs, a partir de la indumentària o el maquillatge, durant les festes del Carnaval, quan aquestes visions tòpiques o històriques d’altres pobles hi tenen la més absoluta cabuda.

Durant la festa del Carnaval, una festa oposada a l’ordre i lligada a un caos controlat, les disfresses que tots hem lluït han pogut representar imatges fetes sota un model arquetípic, i també prejudicis, no sempre volguts ni molt menys amb l’objectiu de provocar l’insult, però que reflecteixen mentalitats col·lectives.

A Reus, tot i que té l’origen en una manifestació festiva que ha acabat desapareixent, es conserva en el llenguatge el concepte de «moro de foc». En un inici es tractava d’un ninot que es col·locava al punt més alt de les fogueres –de Sant Joan, per exemple– a manera de coronació, i que anava farcit fins als límit de pirotècnia ben variada. Tots podeu imaginar l’explosió final que acabava provocant, amb l’encesa de la mateixa foguera.

Amb ninot o sense ninot, el moro de foc esdevingué sinònim d’aparell de focs artificials, com a denominació que trobem documentada en altres municipis del Camp i del Priorat al voltant del segle XIX i que el diccionari Alcover-Moll ens descriu com «un aparell pirotècnic consistent en una peça en forma de cap de moro, plena de carretilles que, posada al capdamunt dels castells de focs artificials, engega les carretilles en totes les direccions».

L’enterrament del Carnestoltes també havia gaudit d’aquest joc de pirotècnia, que s’utilitzava per donar el punt final a l’acte de la crema del ninot del Carnestoltes.

Els gegants moros

Sens dubte, el cas reusenc més paradigmàtic que ens mostra la imatge d'altres cultures, són els nostres gegants de la ciutat. I és just aquí on em permeto explicar una anècdota personal, curiosa o potser representativa.

Els meus alumnes nouvinguts, adults, que aprenen amb mi la llengua catalana, m’acompanyen per la ciutat per tal de fer una breu descoberta de l’entorn. Una primera parada, absolutament obligatòria, és l’exposició «Ara toca festa», al Museu d'Art i Història de la plaça de la Llibertat. Penso que és un bon inici començar per les festes populars, perquè em permeten mostrar alguns referents d'identitat de la ciutat que els acull.

Recordo perfectament el primer dia que hi vaig anar perquè en entrar, i tot i que es troben al final de la sala, el primer que vaig veure més que il·luminat va ser la parella de gegants moros. En aquell precís instant, i per primera vegada, vaig pensar en com explicaria la fisonomia de les nostres parelles. Mai no m’hauria plantejat que poguessin ocasionar cap mena de discussió.

Així, doncs, em planto davant dels gegants i explico el que he d’explicar: que les nostres parelles reflecteixen les diferents parts del món en un moment en què la ciutat era la segona a Catalunya en nombre d’habitants després de Barcelona, i que es tracta d’una època en què s’experimenta un creixement comercial extraordinari gràcies a les indústries del tèxtil i de l’aiguardent, la qual cosa queda patent en la nostra imatgeria festiva.

L’Alí, sempre el més curiós i també el més jove, em va preguntar per què els hi diem moros als gegants moros si ells no són així i ni tan sols van vestits així. Sorprenent és també que impactés el fet que a la mora se li veiessin les arracades. Bé, és obvi que jo no em passejo pel carrer de Llovera vestida com la Vitxeta, que tots els americans no porten plomes al cap i que simplement és la visió de l’altre d’una època concreta i no pas actual. I he de confessar que, tot intentar-ho de moltes maneres, crec que no els vaig arribar a convèncer.

Els indis, per exemple, són una visió dels nadius americans en la mentalitat del 1800, i els moros —a diferència d’altres gegants que trobem a casa nostra— no són guerrers, que serien els més estesos i comuns.

Les parelles reusenques tenen una particularitat, i és que representen una visió molt més ètnica que no pas històrica. És a dir, tenim uns gegants que ens recorden països exòtics, llunyans, però que no són ni guerrers, ni salvatges, ni tenen un caire que transmeti violència. Aquesta representació queda molt clara amb la creació dels primers gegants negres, encarregats en un taller valencià de falles que proposa uns personatges que no acabaren de tenir una bona acollida. De fet, foren una parella que tampoc encaixava amb la resta del grup.

Els segons i definitius, fets pel Ramon Ferran, són ja dues figures ètniques, acord amb la resta del conjunt. No representen fets o característiques històriques, sinó que sintetitzen trets culturals per mitjà de la seva indumentària.

El cas dels gegants també ens mostra com cal estar preparat per a debats que a poc a poc aniran sorgint en la nostra societat actual. Les nostres tradicions són un reflex d’allò que vam ser, però també d’allò que volem ser.

Els balls i els conflictes del passat

En tot cas, els gegants no són els únics elements tradicionals que cal esmentar. També ho són les danses que representen les lluites entre moros i cristians.

Els primers que ens vénen al cap són el Ball de Cavallets i el Ball de Galeres, fruit del record de la presència de musulmans en el nostre territori, font de no poques manifestacions folklòriques.

El Ball de Galeres respon als enfrontaments navals que tenen lloc per al control de la Mediterrània, ball present en la cultura popular reusenca, moment en què comença a sovintejar en les celebracions festives, des del segle XVIII.

Aquesta manifestació és molt singular i particular i hem de dir que és un tipus de dansa de la qual en tenim poca informació. Podríem pensar que es tractava d’una dansa amb parlaments. Sabem que Francesc Balart, galoner d’ofici, aficionat a l’escriptura i ballador de la dansa, va escriure diferents composicions que no s'han conservat. Antoni de Bofarull ens ho descriu com «una especie de comedia histórica en verso para representar el baile o danza de moros y cristianos». I trobem una segona referència «describiendo el combate de Lepanto, conocida por nuestros paisanos por el de las Galeras».

El Ball de Cavallets ens mostra el mateix: el record de conflictes i enfrontaments. A diferència del Ball de Galeres, el Ball de Cavallets és més que conegut per tota la geografia catalana. Podria dir que n’hi pot haver una trentena sense contar els recuperats o de nova creació, i segurament no m’equivocaria gaire.

El Ball de Cavallets es pot considerar una dansa guerrera o amb referent històric, o entre les genèricament anomenades de «moros i cristians», tot i que –en la nostra manifestació festiva– parlo en general del nostre territori, on també hi ha figures de cavalls o alguns balls de cavallets sense bàndols definits.

Tant una dansa com l’altra van acompanyades per dos personatges, en el cas de les galeres hi trobem un àngel i un macer, i en el cas dels cavallets un àngel i un dimoni. Aquí hom pot veure, si vol, aquesta representació del bé i el mal personificada en aquests dos personatges que acompanyen les representacions de les batalles.

Tenim encara un altre exemple que és el Ball de Mossèn Joan de Vic, que antigament comptava també amb aquestes dues figures. La cançó que acompanya la dansa representa també aquest enfrontament. En aquest cas, el mossèn no és un personatge eclesiàstic, sinó un noble que lluita contra els moros i acaba morint en batalla.

Històricament també varen tenir presència a les festes reusenques diferents balls parlats que ja no es representen, com seria el cas del Ball de Moros i Cristians, que apareix –en diferents cròniques– clarament diferenciat dels balls que hem anomenat fins ara.

També el Ball de Marcos Vicente s’ha recuperat recentment i forma part del seguici infantil. És, però, un ball parlat que ja no es representa, en el sentit que no es fa amb la versió original d'adults. De fet, el Ball de Marcos Vicente va ser un ball parlat molt popular i estès al Camp i al Penedès i el trobem documentat en molts municipis. És un ball que ens parla d'episodis de violència amb morts, de pirateria i de seducció, que la versió infantil atenua o evita.

I encara ens en queda un darrer, el Ball de Voluntaris de l’Àfrica, el més recent, quant a la seva redacció, en el temps. L’octubre de 1860, el general Prim entrava a la ciutat de Reus i aquesta entrada va ser anunciada per un repic de campanes, per la rebuda de la corporació municipal, pels gegants, pels nanos, per les danses i per tota la comitiva. L'argument d'aquest ball parlat representava una clara exaltació de la política colonialista espanyola al Marroc i de les victòries militars del general Prim.

Unes reflexions finals

Amb tot això, i arribant al final d’aquest article, que només pretén incitar a la reflexió, cal apuntar que geogràficament el concepte moro abraça un territori molt ampli, ja que s’aplica tant als habitants del Magrib com als turcs, als pobles de l’Orient Mitjà i d’altres encara molt més llunyans, tots ells associats a la religió musulmana.

Més enllà d’afirmar que el moro és, sense cap dubte i com hem dit, l’altre per excel·lència, la categoria és imprecisa. Al final, el moro no deixa de ser una construcció social que agrupa molts pobles i moltes cultures diverses i amb trets molt diversos.

Sigui com sigui, en el present, les persones procedents de l’altre costat del Mediterrani han esdevingut part de la nostra vida quotidiana i això ens ha fet plantejar nous reptes.

De fet, quan es recuperen els balls del seguici festiu, a finals del segle XX, ningú no es planteja que siguin manifestacions que hagin de generar cap mena de conflicte.

Potser no cal repetir que les societats canvien i que, per tant, ho fan també les nostres tradicions. Però abans de provocar cap canvi cal pensar en el motiu d’aquest canvi. De vegades, un canvi comporta una pèrdua, quan la pedagogia, la feina i la difusió poden aportar riquesa i poden formar part del coneixement de les tradicions.

Raquel Ferret Lorenz

Vicepresidenta de la Coordinadora de Danses Tradicionals de Reus

Membre de Carrutxa