És difícil precisar en quin moment el Ball de Diables es consolida com una de les pràctiques festives habituals en les celebracions reusenques. Documentalment, és clar que a finals del segle XVIII, el ball era vinculat al gremi de boters i que l'integrava un nombròs grup de diables —el 1792 formant dues colles— que disparaven carretilles o rodes de focs artificials, encapçalats per grans tabals. Podem especular encara sobre si en el periode 1720-1788, les referències indirectes que aporten les cròniques del segle XIX corresponen efectivament a la presència d'aquesta manifestació festiva a les professons de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia a la seva ermita. En tot cas, com que no m'agraden gens les efemèrides forçades, em quedo an la constatació que el ball compta amb més de dos segles d'existència continuada a Reus, fet que li atorga un valor prou significatiu en el conjunt del patrimoni cultural de la ciutat. Sobre la quantitat de diables i de pirotècnia emprada, es pot recordar, a tall d'exemple, que un dietari anota que el 1816: «y lo más lucido de todo fué el de los diablos, que antes de llegar la Virgen a su hermita hivieron fuego con sus carretillas que del puente hasta dicha ermita estuvieron más de dos horas.»

Em sembla prou evident que, si més no fins al primer terç del segle XIX, el ball de diables reusenc comptava amb parlaments. És a dir que, a l'igual que en altres poblacions era un ball parlat, es representava la peça de teatre de carrer que figura l'enfrontament entre els diables, encapçalats per Llucifer i la diablessa, i els àngels, amb sant Miquel al davant.

D'aquesta representació no en tenim cap rastre excepte que es fa palesa la seva desaparició quan el memorial de les festes de la jura d'Isabel II, el 1833, rectifica l'anotació respecte al ball «que figura el triunfo que sobre los ángeles malos obtuvo el arcangel San Miguel», amb una referència als milers de carretilles disparades. Més clara és la descripció que en fa Antoni de Bofarull en el llibre on descriu els costums de la seva joventut, entre 1820 i 1840:

«Lo ball representat fou dels que menos s'anà fent, y en cambi s'adoptà aquella vestidura des de llavors, en tota classe de festas, com per a fer una espècie de fochs artificials ambulants, pusquan té lloch tal cas, molts particulars llogan un vestit de ball de diable (així ho anomenan y no vestit de diable, lo que prova son origen), se penjan al coll un civader ple de carretillas, y passejantse per tot arreu, allà on bé els sembla, aganxan una carretilla, li pegan foch i fentla voltar ab forsa, s'obren pas per tot allà on volen.»

Una descripció del model històric del ball que, en part, ha arribat fins als nostres dies: Ball de diables de participació individual, sense parlaments ni personatges definits, ni acompanyament de tabals, on cada persona es procurava un vestit —de lloguer o de propietat, cedit pels mateixos establiments de pirotècnia, segons el moment— per sortir a tirar carretilles. Un ball que trobem documentat a les festes de barri i al carnaval, per Sant Pere, a les solemnitats cíviques i religioses.

Una pràctica que va influir en les poblacions de la rodalia que llogaven els vestits i compraven la pirotècnia a Reus. En l'actualitat, alguns balls de diables del Baix Camp i el Priorat reflecteixen, en la seva indumentària o forma d'evolucionar, les característiques d'aquest model històric.

Un dels trets principals és la gran riquesa i varietat en la indumentària. Al llarg del temps s'han confeccionat molts vestits, amb la tècnica de cosir els motius decoratius sobre una base de tela resistent al foc —sense pintar-los— i, en l'actualitat, se'n conserven desenes. Recentment, el Museu de Reus ha rebut una important donació de vestits antics de diable, de part del Bravium, que ja havia aportat els que es poden veure en una vitrina de l'exposició «Åra toca festa». Aquesta col·lecció d'una seixantena de peces, entre jaquetes i pantalons, mostra l'evolució de la indumentària del ball entre la primera meitat del segle XIX —sinó són anteriors— i el primer terç del segle XX, tot i que algun vestit es va continuar emprant fins el 1979.

A partir d'aquest fons, però també de la recerca sobre fonts documentals i orals, o el recull de fotografies que abasta des del tombant de 1900 al present, el Museu proposa una exposició temporal, «La festa sota el foc», dedicada a explicar la història i les característiques específiques dels balls de diables al Baix Camp i el Priorat, en el context del model històric del ball present a diverses comarques.

Per a la realització d'aquesta mostra estem treballant en la localització de vestits antics, com els conservats a Reus, les Borges del Camp o Falset, però també d'aquells que es van confeccionar més recentment, com els fets a Reus a mitjan del segle XX o, finalment, amb la revitalització de la presència dels diables al carrer, a partir de la dècada de 1980. D'igual forma, l'exposició s'inicia amb un àmbit que situa aquesta manifestació festiva en el conjunt del país, que comptarà amb peces cedides per particulars o colles d'altres poblacions.

En definitiva, volem que aquesta exposició serveixi per donar a conèixer el model de Ball de Diables, amb les seves particularitats a Reus i el seu entorn, en el context d'aquesta manifestació de cultura popular. La inauguració de la mostra és prevista a mitjan juny i es podrà visitar fins a finals d'octubre.

Salvador Palomar