No fa pas masses dies, concretament el passat 23 de març, que comentàvem que un petit i insignificant organisme  ens havia foragitat de la nostra zona de confort. De cop i volta, allò que era habitual o que formava part de la nostra rutina diària ha esdevingut extraordinari o excepcional. El Museu de Reus, després de vuitanta-sis anys d’existència, el passat 14 d’abril va ser el seu aniversari, pot dir que n’ha vista de tots els colors, entre aquests una guerra, durant la qual va haver de plorar la pèrdua d’una part del patrimoni que guardava. Fins i tot un episodi tràgic i dolorós com aquell va fer-lo créixer (en tots el sentits). Un creixement que l’ha fer evolucionar paral·lelament a com ho ha fet la societat reusenca, des d’un Museu estrictament local, en què les seves col·leccions feien referència exclusivament a la ciutat, fins a l’actualitat, amb uns fons que són el reflex de l’activitat humana vinculada al nostre espai vital, que no és altre que Reus i la seva comarca natural.

Durant aquests anys el Museu s’ha anat reinventant amb més o menys encerts (a vegades seguint les modes), i sempre en un context de precarietat que ha dificultat que alguns dels projectes que s’han plantejat es poguessin implementar. De cop i volta, però, hi ha hagut una potent sacsejada que ningú esperava. El terra ha tremolat sota els nostres peus i ens ha deixat una sensació d’inseguretat que ha fet que busquéssim nous suports més sòlids.

Mai com ara, els  qui treballem al Museu havíem debatut tant sobre la nostra feina i quin és el nostre camí en aquest nou paradigma (també amb treballadors d’altres museus catalans). Hi havia canvis que ja apuntaven i que tard o d’hora prevèiem que es consolidarien, com ho és el món digital, i que la crisi ha accelerat que s’hagi instal·lat sòlidament entre nosaltres. També els nous relats que fan aflorar noves lectures sobre les col·leccions, com per exemple ho és la visió de gènere amb què s’intenta treure a la llum el paper de la dona en el nostre passat (i present), o també donar una mirada més ètica de l’art per tal que s’equilibri a la seva tradicional mirada estètica.

Tots aquest canvis, però, se sustenten en allò que en els museus són els seus fonaments, les col·leccions. Elles són les que ens donen sentit. A nosaltres, el Museu de Reus, perquè  són el fidel reflex de l’evolució al llarg del temps de les activitats econòmiques, socials, polítiques, culturals i artístiques que s’han desenvolupat en el entorn geogràfic que ens és propi, Reus i la seva comarca natural. La nostra responsabilitat serà fer-les créixer a través de tasques tan vitals com són el disseny d’una politíca d’adquisicions, la documentació i la conservació.

Per tancar el cercle, el Museu ha de reforçar el seu rol de servei públic per la comunitat, treballant en la innovació i la reflexió per a generar relats nous al voltant de les nostres col·leccions, que –més enllà que puguin ser més atractius per l’audiència– siguin capaços de reflexionar sobre el present i sobre el futur des de la mirada al passat.

Marc Ferran Sans