El dijous 6 d'octubre, a les 7 de la tarda, s'inaugura la mostra “Noves Analogies” que recull una selecció de treballs finals dels alumnes del cicle de fotografia de l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació de Tarragona (EADT). La mostra, coordinada pels professors Marc Coromina i Lluís Vives, es podrà veure a l'espai de la plaça de la Llibertat del Museu de Reus, fins al 22 d'octubre.

L'exposició forma part del festival SCAN'16 i aplega tres projectes de fotògrafs joves que tenen en comú la preocupació per temàtiques de caràcter social així com l'ús de diverses tècniques de fotografia analògica. Es tracta dels fotògrafs Edgar Rosich (amb el projecte “Van Pinhole Solivella”), Juli Nomdedeu (amb la proposta “Estany de Nacre”) i Olga Hurtado (amb el recull d'imatges “inVisibles”). Els tres projectes es van presentar com a treballs de fi d'estudis del Cicle Formatiu de Fotografia de l'EADT el curs 2015-2016.

El retrat al carbó d'Eduard Toda dibuixat per Ramon Casas (1866-1932), artista vinculat a l'impressionisme i al modernisme, que es pot veure fins al 7 de gener a l'exposició “Eduard Toda i Güell (1855-1941): de Reus al món” al Museu de Reus (raval de Santa Anna, 59), s'ha incorporat als fons del museu reusenc després que els descendents de Toda n’hagin fet donació. És la primera obra de Ramon Casas que s’incorpora al fons d’art de l'Institut Municipal de Museus de Reus.

Els quatre besnéts de qui va ser cònsol, historiador, escriptor, egiptòleg, bibliòfil i restaurador de Poblet han donat l'obra al carbó de Ramon Casas, realitzada cap al 1927, com a agraïment per la tasca de recuperació de la figura d'Eduard Toda que s'està portant a terme des del Museu de Reus i des de l'Ajuntament de Reus durant tot aquest any en el marc dels actes de l'Any Toda 2016, en els quals col·laboren la Diputació de Tarragona i el Departament de Cultura de la Generalitat.

La donació, anunciada per Teresa Toda Iglesia durant la inauguració de l'exposició al Museu el passat 30 de juny, coincideix amb el fet que diferents institucions i municipis catalans commemoren aquest any els 150 anys del naixement de l'artista Ramon Casas.

La notícia de la revolta militar contra el govern de la República va arribar a Reus mentre es celebrava la fira de Santa Marina. El que volia ser un cop d'estat de l'exèrcit amb el suport de diferents organitzacions dretanes, va esdevenir l'inici de la Guerra Civil. Ben aviat es van formar escamots de militants de diferents partits i sindicats que es diposaren a anar a combatre el feixisme. La fotografia recull la sortida d'un d'aquests grups, a la plaça de Prim, el juliol de 1936.

La marxa dels voluntaris cap al front d'Aragó, com la que mostra la fotografia, formà part del ritual revolucionari del moment, amb desfilades pels carrers i els cants, puny en alt, d'himnes revolucionaris. El Diari de Reus, esdevingut portantveu del comitè antifeixista, ho explicava així el 30 de juliol de 1936:

«Ahir al matí passà per nostra ciutat una nova columna composta de 12 camions i alguns autos de turisme, amb soldats i voluntaris que de Tarragona es dirigien a engrossir les files dels que tenen per missió prendre Saragossa de mans dels feixistes rebels.

 A Reus s'hi ajuntaren uns quants voluntaris [...] El pas de la columna fou presenciat per una gran gernació que aplaudia i saludava puny enlaire el pas dels expedicionaris. La banda del Regiment que es trobava a Reus va interpretar vàries peces, entre elles 'Els Segadors', 'Himne de Riego' i 'La Internacional'.»

D'igual forma, el 2 d'agost, passava per Reus un batalló procedent de Figueres, amb un gran nombre de voluntaris, al qual s'hi afegiren de nous a la ciutat. «L'acomiadament fou entusiàtic», recull la premsa. Com es pot observar a la fotografia, els vehicles eren diversos: des d'autobusos a camions farcints de milicians, al descobert. Sovintejaven les inscricions indicant el destí. «a Saragossa» o «a por Cabanellas» referint-se al cap de l'aixecament feixista en aquesta ciutat.

Des que es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes —el 21 de juliol, a Barcelona— organitzacions reusenques com la CNT van obrir ràpidament llistes per formar grups per anar a lluitar al front on, segons explica Alfons Martorell a les seves memòries, es van inscriure moltes persones. Els voluntaris «van ésser equipats i conduïts en camions cap a Alcanyís. El dia de la marxa, es va formar una caravana de camions als quarters, on van acudir familiars i amics a acomiadar-se'n.»

El 18 d'agost va sortir de Reus el primer grup de militants del POUM per incorporar-se a la columna del partit que anava cap a l'Aragó, des de la seva seu social, aleshores a la plaça de Prim. Fou també acomiadat amb gran entusiasme.

«No hi ha cap dia que en tren o bé en camions, no passin per la nostra ciutat milicians que com braus defensors de la llibertat van a combatre l'enemic. Salut i bon viatge, milicians!», comentava el diari.

Fotografia: Juliol de 1936. Imatge de la plaça Prim durant la sortida d'una columna de voluntaris al front.
Antoni Martra Nolla - Fons Martra Solé/CIMIR

Fonts emprades:

Diari de Reus. Portantveu del Comitè Central Antifeixista, juliol–agost, 1936

MARTORELL, Alfons. República, revolució i exili. Reus: Centre de Lectura, 1993

NAVAIS, Joan. SAMARRA, Frederic. Tres banderes i una revolució. Reus: Centre de Lectura, 2001.

La gran Deessa Mare, de culte ancestral, presidia la vida i la mort. Aquesta divinitat és representada de diferents maneres, de vegades en forma d’un ídol molt estilitzat i esquemàtic, com aquesta plaqueta gravada –de pedra calcària– procedent de la cova del Bosquet, de Mont-ral (Alt Camp), de l'època eneolítica o calcolítica (2700-2200 aE)

La cova, ubicada a prop de 900 metres sobre el nivell del mar, fou descoberta per Albert Prunera, col·laborador de Salvador Vilaseca. Ells dos van excavar-la el 1956, ara fa seixanta anys, recuperant diversos fragments de ceràmica, ossos humans i d'animals i una peça “verdaderamente excepcional en nuestra zona arqueológica” (Vilaseca-Prunera, "La cueva del Bosquet en los Motllats, Sierra de Prades", Zephyrus, 7, 1956), un “ídol-placa” que conserva el Museu, amb el núm. 4895.

La plaqueta fa 10,8 cm de llargada i entre 2,9 i 4 cm d'ample en els dos extrems, amb un gruix màxim de 0,85 cm. Pel que fa a la decoració incisa, d'estil esquemàtic o abstracte, consisteix en vuit línies d'una ziga-zaga força oberta, una estreta faixa de set o vuit línies paral·leles, molt juntes i una mica confuses, un floc de traços curts que penja de la faixa i una altra sèrie de quatre ziga-zagues horitzontals.

En opinió de Vilaseca “la placa de la Cova del Bosquet representaría a un solo individuo (ya sea ésta la 'Diosa Madre' protectora de la sepultura, ya la difunta o el eventual lugar de refugio o reencarnación del espíritu de ésta)” vinculada al ritual funerari.

«Fonch determinat que per al dia ques rebrà la relíquia del gloriòs sant Pere y se asentarà lo primer cuerpo del retaule ques criden totas las confrarias que traguen las banderas y lluminària.» (Actes municipals, 1625)

La bandera és un símbol, un tros de tela fixada per un costat a un pal o asta, que representa una comunitat humana, ja sigui una vila, ciutat, un país, una associació, un partit o una ideologia...

Aquest caire de representació simbòlica atorga a les banderes una funció protocolària cabdal. En són exemple els plets entre les confraries d'ofici pel lloc que han d'ocupar les respectives banderes a les professons de Corpus, Sant Pere o diverses solemnitats.

El 2 de juliol de 1619, el consell de la vila rep la queixa «dient com la bandera dels pajesos moltes diades del any se enquontren que pren lo lloch del estendart del santíssim sacrament per so que miren quin lloch li donaran». El 1628 s'estableix un protocol de les professons que ordena les banderes segons l'antiguitat de les confraries. Així, els últims llocs corresponen a les bandera dels pagesos i a la de la Vila.

La bandera de la ciutat, per tant, és present i participa, ocupant una determinada posició en el cerimonial propi de les festes: per Sant Pere, acompanyant al consistori en els seus desplaçaments rituals, com l'assistència a completes o la professó. El Llibre de Promenias anota la crònica de la vinguda del rei Carles a Reus, el 1706:

«Aont arribaren y quant fórem al ort de Revés. se topà que estavan aguardant las banderas de totas las confrarias, cada una en son ball difarent, y així mateix la de la vila, ab la molasa y gegans, aont se posaren de devant, y después cada bandera per son orda, y desta manera se antrà a la vila.»

La bandera de la Vila es troba documentada des del segle XIV. Des d'aquesta època i fins mitjans de segle XX, la bandera era de color carmesí. I, a la segona meitat del segle XVIII portava brodat l'escut a una cara i la imatge de sant Pere a l'altra.

Antigament, el pal de la bandera era prou més llarg que en l'actualitat. El portador la sostenia alçada, amb uns cordoners que ajudaven a mantenir l'equilibri. Aquest tipus de bandera era comuna a moltes poblacions fins ben entrat el segle XX, moment en quà els canvis en l'estructura urbana —amb la introducció dels cables d'electricitat, sobretot— van obligar a camviar-les. La bandera antiga de la Vila de Reus, datada el 1774, es conserva al Museu on fou lliurada el juliol de 1950.

A mitjan segle XX s'optà per canviar el seu color carmesí pel blanc per tal de destacar la rosa, element principal de l'escut reusenc.

En l'actualitat, la bandera antiga es pot veure a l'exposició «Ara toca festa» a les sales de la Plaça de la Llibertat del Museu de Reus.

Els nanos són, entre la canalla, uns dels personatges més populars de les festes reusenques. I, dins el conjunt de capgrossos, el Xiquet i la Xiqueta han estat més d'un cop emprats com a icona de la Festa Major. Es pot dir, però, que aquests dos personatges són els de més recent incorporació a la colla.

A Reus hi ha nanos des del segle XVIII. Als comptes municipals de 1774 consta la construcció de dos nanos que no havien de ser els únics ja que Andreu de Bofarull, als seus annals de la ciutat, parla d'un antic ball de nanos ell ja no va poder veure al primer terç del segle XIX i que apareix documentat en solemnitats com la del maig de 1792 en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia.. Durant prop de dos segles i mig, doncs, la ciutat ha comptat amb nombroses comparses de capgrossos, de la vila i de diferents barris, a vegades de curta existència.

Quant als personatges que representen els nanos de la ciutat, també han anat canviant. Al conjunt de 1898 hi havia una parella de catalans, una de valencians, una de gallecs i una d'andalusos. El obrats1924 representaven una parella de catalans, una d'aragonesos, una de gallecs, un diable i un negre. Aquestes peces es van perdre el 1937 i deu anys després, per iniciativa de Ràdio Reus, es va encetar una subscripció popular per a crear una nova comparsa que fou encarregada a l'escultor Modest Gené.

Tal com explica Ricard Solana al Llibre dels gegants i altres entremesos de Reus, “se li van encomanar quatre parelles que representessin els països que constitu¨ren l'antiga corona Catalano-Aragonesa (Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears). En fer aquestes parelles, però, no hi havia altra intenció que la de reproduir les de la col·lecció de 1899. Es confongué, però, a la parella de gallecs per una parella d'aragonesos.”

Tot i que van haver de fer-se amb poc temps, el treball de Modest Gené fou excel·lent, amb unes figures de gran expressivitat, de caire ben grotesc, que avui es poden veure, en exposició permanent al Museu de Reus. L'autor explicà més tard que, en el personatge del mallorquí, va optar per fer-se un autoretrat.

Tanmateix, el 1947 es va produir un fet curiós: la subscripció popular va aplegar més diners dels necessaris. Amb els diners sobrants, es va decidir comprar una parella –de sèrie, com les que es troben en altres poblacions del país– a El Ingenio de Barcelona. Aquesta parella de nanos, més petits i de factura més senzilla van guanyar-se, però, molt aviat la simpatia de la població, que els conegué com el Xiquet i la Xiqueta de Reus. El Xiquet portava una bufeta a la mà –més tard, una piloteta lligada amb una goma– amb la qual empaitava la canalla, obrint pas al grup.

Els nanos reusencs evolucionaven al so de la seva marxa de cercavila i ballaven. A la documentació antiga sovint es parla del ball de nanos. En l'actualitat, ho fan al so de la melodia coneguda com el Ballet de la Cadena, composada –s'explica– a començaments del segle XX, per un portador de l'Aragonesa. Una tonada que la gent de Reus recorda gràcies a una lletra ben coneguda (amb petites variants) :

Els nanos mengen trumfos,

arròs i peix pudent,

no sé com s'ho arreglen,

aquesta pobra gent.

Els nanos són uns dropos,

no volen treballar,

i a Casa de la Vila,

els volen despatxar.

Ballar, però, amb els caps que havia obrat Modest Gené era un problema ja que pesaven força. La dificultat en controlar el seu pes provocava nombroses topades i, malgrat les reparacions, vint anys després es trobaven ben malmesos. El 1964, la comissió de festes es proposà incorporar dos nanos negres a la colla, valorant si es podien fer de plàstic, cosa que no s'arribà a realitzar. També s'acordà “arreglar los cabezudos actuales, haciéndoles unas aberturas en el cuello, para que los portadores puedan respirar bien y sean, en conjunto, más llevaderos. También deberían pintarse otra vez."

Finalment i davant el constant deteriorament de les peces, el març de 1969, l'Ajuntament de Reus va encarregar una nova col·lecció a David Constantí que recreà els personatges de Modest Gené, alleugerint el seu pes i endolcint la seva imatge. Però el canvi més significatiu es va produir en els personatges del Xiquet i la Xiqueta. Constantí els va fer de nou, agafant al seu fill com a model per al xiquet, aconseguint una parella que s'integrava perfectament en el conjunt. No cal dir que foren molt ben acceptats quan van sortir al carrer, per primer cop el 27 de juny de 1969, fins esdevenir avui unes de les figures emblemàtiques de la festa. Els trobem sovint reproduïts en diversos objectes del marxandatge festiu o participant en activitats culturals i festives –com serrar la cama de la Vella Quaresma– en representació dels seus companys. També han estat obrats en xocolata com a figures de mona de Pasqua.

Com es comentava al setmanari Reus parlant de la Xiqueta, en estrenar-se els nous nanos obrats per David Constantí, és “ninot fet en sèrie, s'havia prodigat molt i se'n coneixen exemplars idèntics a moltes poblacions d'arreu d'Espanya”, mentre que el Xiquet deixà de treure la llengua com feia el seu avantpassat. Ara es conserven al Museu de Reus

Salvador Palomar

Amb la construcció dels japonesos, el 1956, la ciutat de Reus va continuar la col·lecció de gegants que avui, també amb els negres, volen fer present el món sencer a la nostra Festa Major. Als gegants més antics –Vitxets, Moros i Indis– s'hi afegí una parella en representació dels pobles d'Àsia. La commemoració dels 150 anys dels altres gegants, l'any anterior, en fou l'espurna. Hom considerava que van sortir per primer cop el 1805, amb motiu de la col·locació de la primera pedra del canal de Reus a Salou, tot i que avui sabem que aquesta és una data incerta, ja que aquestes parelles es van fer probablement a partir de les anteriorment existents i van experimentar diversos canvis –el Vitxet era un gegantó– en els primers anys del segle XIX.

Sigui com sigui, el 1956 es va iniciar una campanya de subscripció popular, esperonada des de Ràdio Reus, i es va encarregar el disseny i la feina escultòrica a un jove Ramon Ferran, que tot just havia acabat els seus estudis a Barcelona i tornava a Reus. El Museu de Reus conserva els primers esbossos d'aquests nous gegants. Ramon Ferran es va documentar sobre el tipus ètnic japonès i a partir d'aquests apunts va modelar els caps amb fang, per treure després el motlle amb guix per tal d'obrar els caps definitius amb cartró molt dur, reforçat amb tela. Les mans les va fer amb fusta de xiprer.

La col·lecta, coordinada va servir per a recaptar els fons necessaris però, alhora va ser un element clau en la popularització de la proposta. Com comentava el setmanari Reus: “Los pequeños de Reus, podrán decir con orgullo que tienen una pareja suya, eminentemente suya. Suya porque la habrán costeado, suya porque la han soñado y suspirado durante mucho tiempo desde aquel día que los excelentes amigos Banús y Sans y Fort Sugrañes, lanzaron la idea de su construcción. Suya eminentemente, porque ha salido de estas pequeñas, pero altamente estimables aportaciones, céntimo a céntimo, peseta a peseta, escatimadas a sus ahorros.” Efectivament, la campanya impulsada per Ràdio Reus, amb un programa dedicat als gegants, va motivar la participació d'empreses, però també moltes petites aportacions i un ambient d'expectació.

Tot plegat, com explica Ricard Solana al seu Llibre dels gegants i altres entremesos de Reus, “la seva construcció tingué una gran repercussió a nivell popular. Va resultar especialment impressionant la quantitat de quitxalla, i també de gent gran, que passava cada dia per l'estudi de l'escultor, al carrer Balmes, per veure com anava la gestació de la nova parella” i destaca l'indubtable mèrit de com aquesta nova parella es va integrar plenament amb els antics: “molta gent es sorprèn en saber que no són tan antics com els altres, prova indiscutible que formen amb aquests un conjunt del tot uniforme, no trencant la unitat estètica del grup”

Els gegants es van presentar en el transcurs de la Festa Major de 1956, amb una concentració a l'estadi del Reus Deportiu, on hi van participar, a més dels gegants de la ciutat, els de diferents barris –com els de la Concepció i Santa Teresa– i els d'altres poblacions properes: Cambrils, Montblanc, Riudoms, la Selva, Tarragona, Tivissa, Tortosa, Valls i el Vendrell. L'acte es va presentar com un homenatge als gegants.

Anys després, el mateix Ramon Ferran fou l'encarregat d'obrar els actuals gegants negres que completen la col·lecció.

Durant l’agost de 1969, mentre Salvador Dalí pintava l’Atleta còsmic, l’escultor Ramon Ferran el visità per fer-li un retrat del natural per a una medalla. Descobrim algunes anècdotes de l’estada de l’artista reusenc a Portlligat i les seves vivències amb el geni empordanès.

Era mitjans de 1969 quan Isidre Cistaré, propietari de l’empresa Acuñaciones Españolas, encarregà a l’escultor Ramon Ferran el modelat de dues medalles dedicades a artistes vius, una a Picasso i l’altra a Dalí. L’empresa de Barcelona va prendre el compromís de realitzar-les davant dels personatges, però finalment la del pintor malagueny la obrà partint d’imatges amb la supervisió de l’expert Fernando Gimeno (aleshores cap del Departament de Medalles de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre de Madrid) mentre que l’altra, la dedicada a Salvador Dalí, sí que la va fer amb la presència del pintor. Al revers de la medalla hi situà el retrat de Gala, que acabà sent una versió del quadre Gala nua d’esquena (c. 1960).

L’empresa va contactar directament amb Dalí i, a finals de juliol, Cistaré i Ferran el van visitar a l’estudi de Portlligat. L’escultor va recollir en unes notes manuscrites aquella experiència i les va titular Anècdotes de la convivència amb Salvador Dalí, que comencen així: «Recordo que un matí del mes de juliol vam anar a trobar Dalí i, en arribar i demanar per ell, ens van conduir al seu jardí. En venir a veure’ns, es va donar un fort cop de cap amb la branca d’una olivera que li originà un bony al front». Aquest petit accident va ser excusat pel pintor de forma original: «imputà al nyanyo la sortida de l’energia de la seva intel·ligència, dient que per allà li marxava el geni, fent una sèrie de moviments molt peculiars. Cistaré li contestà que es deixés de ximpleries: “senyor Dalí, deixi’s de fer les seves actuacions i parlem de negocis”, que anéssim per feina», escriu Ferran. Cistaré duia un taló bancari de molts zeros i, «en veure la quantitat econòmica, Dalí va reaccionar de forma normal, acordant que la meva presència a Portlligat fos lliure fins acabar el seu retrat. Signàrem el contracte i li entregà el xec».

Aquest contracte donà a l’escultor total llibertat de moviment i d’horari per transitar per l’estudi. Però abans calia el vistiplau del seu braç dret: «El primer dia vaig passar per Cadaqués, per la casa del secretari, un irlandès que es feia anomenar “capità Moore”». Ferran el descriu com «un senyor baixet amb polaines, vestit amb roba escocesa» i que «a la sala d’espera, abans d’entrevistar-me amb ell, m’esperava un animal semblant a una pantera, que tenia una actitud agressiva. Aquells cinc minuts d’espera em van semblar una eternitat». El secretari deuria ser desconfiat, perquè segons Ferran, «vaig intuir que m’estava espiant darrera d’una cortina».

Moore li va donar permís per accedir a l’estudi de Portlligat i Ferran hi va tornar per concretar amb Dalí el programa i els horaris de què disposava per fer-li de model. «Vaig presentar-me a l’estudi a les 9 h del matí, Dalí em va rebre i em donà un grapat de fotografies seves i em va prometre de fer de model en els seus moments lliures».

Ferran va modelar la medalla a l’agost i la feina «s’allargà vint-i-cinc dies perquè Dalí rebia moltes visites de personatges importants» a més que, en ser ple estiu, les sessions també quedaven interrompudes per «les innumerables festes que, de forma continuada, celebrava acompanyat de moltes models, tant franceses com nord-americanes, decoradors, un equip de filmació, com també amb artistes importants». Aquella pèrdua de temps fou, per a Ferran, «un calvari d’esperes perquè posés i pogués fer-li el retrat».

L’estada de l’escultor a Portlligat fou aprofitada per Acuñaciones Españolas per estudiar la temàtica dels Set Sagraments per tal de fer-ne una col·lecció de medalles. Durant els saraus, l’ajudant del cardenal de Madrid, José María Martín Patiño, present a moltes festes, ho comentà amb els convidats més bregats sobre el tema. Ferran recorda que Gala «sempre estava absent d’aquelles activitats festives d’en Dalí».

Els “guateques” continuats tallaven el curs de la medalla, que Ferran modelava directament sobre l’argila. «El mes d’agost fou un mes de visites de turistes importants, cada dia apareixien iots sumptuosos que feien parada a la cala de Portlligat. Per mi fou molt dificultós alternar les visites dels turistes amb el meu treball. Passava moltes hores pendent dels temps lliures d’en Dalí, de manera que generalment modelava el seu retrat quan ell treballava». Ferran va poder presenciar com Dalí pintava el quadre L’atleta còsmic, una comanda del Comitè Olímpic Espanyol per a les olimpíades de Mèxic. L’oli li havia estat encarregat pel govern de Franco a través de Juan Antonio Samaranch i, anys més tard, el 2008, el quadre que presidia el despatx del rei Joan Carles I, fou comprat per Patrimonio Nacional per 2,88 milions d’euros.

Segons Ferran, «Dalí sempre treia profit dels seus fracassos i els envoltava amb la ironia que irradiava». Sabia treure suc de les situacions més inesperades. Ferran recorda que «un equip de televisió li va fer una entrevista i en el moment d’endollar els focus, es van fondre els ploms. Dalí va aprofitar aquesta situació dient que era tan forta la seva atracció, que absorbia tota l’energia del seu voltant». En una altra ocasió, «em va demanar que treballés fent el retrat davant d’una quantitat de periodistes holandesos». I com era present abans de l’arribada dels convidats, observava com actuava: «molts dies em demanava que comencés ben aviat. Quan posava, si sentia el timbre i parlaven en anglès o bé en francès, es posava el casquet, prenia el bastó i començava la pantomima, una actitud que durava fins que els visitants s’acomiadaven».

Ferran, en el seu record, també evoca a Gala. «Era curiós que sempre estava sola, la vaig veure poc al seu costat, sempre la trobava llegint estirada en els sofàs que tenien per la casa. Cada dia al migdia sortia en companyia d’un jove atlètic a passejar en una barca i no tornava fins a les tres de la tarda». Ferran es trobava sovint amb ella, de qui recorda que «sempre iniciàvem les converses en català o bé en francès».

Una de les anècdotes que recull Ferran es repetia cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora: «en Dalí era molt comerciant, tenia tractes amb l’hotel del davant del seu estudi, ja que molts dies sortia al matí a beure al bar de l’hotel un got d’aigua mineral. Com també, cada dia, a les cinc de la tarda, sortia a la finestra del seu estudi. Molts dies a aquesta hora li feia el retrat, i en l’hora justa em deia “espera’t que surto un moment a la finestra a respirar”. L’obria i estenia els braços dient unes paraules inintel·ligibles, i a l’altra banda, plena de turistes que havien acabat de dinar, el retrataven amb les seves màquines fotografiant-lo amb una “pose” de les seves».

Ferran i Dalí conversaven cada dia i, en parlar sobre el seu comportament, l’empordanès li va confessar: “l’artista ha de ser com un menjar dolent, que mai es pot pair i del que un sempre se’n recorda”.

El Castell d’Escornalbou

Acabat el retrat de la medalla i abans d’acomiadar-se, Dalí li preguntà si per la comarca del Baix Camp hi havia algun castell per vendre. Ferran, que era de Reus i coneixia el territori, li va dir que sí, que tenia notícies de la venda del Castell d’Escornalbou. Dalí feia temps que buscava un castell per a Gala, i després de les fallides negociacions per aconseguir el de Castell d’Empordà i el de Foixà, i abans no comprés el de Púbol, s’interessà per aquest, ben al sud.

Uns dies després, a finals de setembre, Gala va aparèixer un matí, a primera hora, amb la intenció de comprar-lo. «El dia abans, a les nou del vespre, des de l’Hotel Imperial Tarraco de Tarragona, em truca la Gala que venia a veure el castell i fer tractes. Jo m’afanyo a organitzar els contactes i aconsegueixo el permís de visitar-lo i també una clau per entrar-hi, cedida per un familiar dels propietaris. L’endemà a les vuit i mitja del matí es presenta un gran cotxe davant del meu estudi, entra la Gala amb molta “gallarderia” i em pregunta on és el castell...., que quants diners volen... Jo li contesto que 62 milions de pessetes... “Aquest preu, ni en Rockefeller el pagaria!”, va respondre, i va marxar molt malhumorada».

L’any següent, el 1970, Acuñaciones Españolas va comercialitzar La medalla de Dalí en or de 22 quirats i en argent, en quatre diàmetres i pesos diferents, amb un eslògan sobre el pintor que no podia ser més premonitori: “Toda su obra se carga de sentido al conocer su biografía, pues sus actos son una búsqueda de sí mismo y un deseo constante de plasmar su fascinante personalidad”.

L’escultor reusenc Ramon Ferran (1927-2015) obrà a Portlligat la peça en fang i en va fer els corresponents motlles i models a Reus, dels quals es conserva una versió en guix, una en guix patinat i una en fosa de bronze. La medalla s’encunyà a la fàbrica d’Acuñaciones Españolas de Sant Boi de Llobregat. L’any 2004, quan es complien cent anys del naixement de Dalí, Ferran va fer una nova medalla, ara sí, amb el rostre tret d’una fotografia.

La seva presència a l’estudi de Dalí, que recollí en les seves Anècdotes, ens dóna noves pistes del pintor empordanès, però sobretot ens aporta una mirada nova a la feina del medallista, que no sempre pot comptar amb la pau harmoniosa del seu propi taller. Ferran també fou artista gravador i escultor, va rebre al llarg de la seva carrera nombrosos premis i reconeixements, i està present a museus (com el MNAC o el British Museum) per ser un dels grans de la medalla contemporània catalana.

Rossend Casanova
Vicepresident de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC)

 Una de les col·leccions més singulars que conserva el Museu de Reus, pel fet que es vincula a un costum festiu que ha perviscut a la ciutat, són els mascles o morters emprats per a disparar la Tronada.

La Tronada és una antiga forma de preparar artesanalment la pirotècnia que ha fet retronar la plaça del Mercadal –i altres indrets de la vila, en el passat– des de fa més de tres-cents anys. Ha esdevingut un ritual que assenyala els moments àlgids de la festa; el seu esclat, una part fonamental del paisatge sonor dels dies de Sant Pere, i el fet de calar-hi foc –privilegi, en principi, de l’alcalde– un honor per a qualsevol persona de Reus o de fora vila que hagi estat convidada a fer-ho.

Es prepara amb una reguera de pólvora, traçada directament damunt de les lloses del paviment de la plaça del Mercadal, sobre la qual es disposen, a distàncies més o menys regulars, una trentena de peces anomenades mascles o morters i també trons. Quan es crema la pólvora, fa petar trons i disparar salves als mascles, acabant amb un quadre on es concentren mascles i trons, per generar un esclat final. Els mascles són peces metàl·liques –de ferro i, actualment, d’acer– de forma aproximadament cilíndrica –tenen la base lleugerament més ampla, per donar-los més estabilitat–, amb parets força gruixudes i una cavitat interior oberta per la part de dalt. A la base, un petit forat horitzontal comunica amb l’exterior i permet posar-hi la metxa.

Els noms de la peça il·lustren el seu origen, relacionat amb l’armament d’artilleria, i la seva funció a la festa va venir a substituir els trets d’armes de foc. En paraules d’Antoni de Bofarull, al segle xix, “tenen la forma de un morter de tirar bombes, és a dir, un canó o morteret de bronze [....], que pel costat té una petita obertura descendent fins a ran de terra, que serveix de fogorí. Dits mascles, trons o morterets se carregan ab pólvora, y en compte de taco se acaban de omplir de rejolí, o sia pols de rajola, atapint-lo a cops de martell, cebant-los després y acostant-los a la regatera”.

Els exemplars més antics que conserva el Museu, tot i que són de difícil datació, són anteriors al 1800. Són peces que es troben en exposició permanent a la mostra “Ara toca festa” i, segons l’investigador igualadí Daniel Vilarrúbias, algun mascle pot ser anterior al 1700. “Al voltant del forat de sortida o canó té una rebava o porció de matèria que sobrepassa la vora en alçada, força regular, i és l’única peça que podria haver estat un mascle de bombarda originàriament”, tot i que, pel seu relatiu petit calibre, el mateix autor considera que –probablement– es tracta d’una peça d’ús festiu que vol imitar la forma de l’estri militar. Coincidint amb aquesta opinió, es pot afirmar que és una de les peces més antigues de la col·lecció.

Altres morters es poden datar als segles xix i xx. Són de diferents formes i mesures variable, entre 12 i 15 centímetres d’alçada. La major part es troba a la reserva. Al començament de la dècada de 1990, es va procedir a una substitució total de les peces emprades fins aquell moment i s’establí el model –tots els mascles són idèntics– que es fa servir a l’actualitat.

Durant molts anys, els morters de les tronades restaven a la plaça mentre continuava la festa amb l’encesa de coets dits japonesos –que contenien petites joguines– o s’enlairaven globus de paper, i s'explica que més d’un havia estat furtat com a record. A l’actualitat, n’hem pogut localitzar i documentar uns quants exemplars que es troben en col·leccions particulars.

A més, aquesta peça ha donat nom a la beguda de la Festa Major de Reus: el masclet, elaborada amb vermut de Reus, Plim (nom d'una beguda refrescant de producció local, que en l'actualitat es comercialitza amb el nom de Fantasia de fruites) i altres licors.

Bibliografia

- Montserrat Flores i Salvador Palomar, La tronada. Festa a Reus, Reus: Carrutxa, 2001

- Daniel Vilarrúbias, La pólvora com a senyal de festa, Igualada: Ajuntament d’Igualada, 2015

Entre altres propostes per a descobrir l'activitat quotidiana del Museu de Reus, més enllà de les exposicions periòdicament obertes al públic –en definitiva, per a conèixer millor el museu per dins– la jornada de portes obertes d'aquest dissabte 21 de maig, permetrà contemplar el quadre que representa a sant Sebastià, antic patró de la ciutat. La peça, que ha estat objecte de restauració en els darrers mesos, forma part de la mostra “El museu per dins”, que s'obrirà al Raval de Sant Anna, 59.

El quadre, un oli sobre tela, és obra de fra Joaquim Juncosa (1631-1708), nascut a Cornudella de Montsant i que fou frare d’Escaladei. L'autor és considerat com un dels millors pintors catalans de la segona meitat del segle xvii. El seu “Martiri de sant Sebastià” fou pintat pels volts de l’any 1689.

La restauració ja consistit en la fixació i protecció de la capa pictòrica –que es troba sobre una tela de cànem, inicialment molt ressecada i bruta– mitjançant un empaperat amb adhesiu específic. S’ha eliminat el bastidor deformat i trencat i s’ha substituït per un de fusta i de metall indeformable. S’ha netejat la pintura. i finalment s’ha fet una reintegració de la capa pictòrica.

A banda del seu valor artístic, el quadre té un interès històric notable. Sant Sebastià fou patró de de Reus, que celebrava la seva festa major d’hivern el 20 de gener. Aquest patronatge va anar perdent importància, segurament perquè el sant es va veure desplaçat en la seva devoció específica –era invocat genèricament com a protector contra la pesta– per la Mare de Déu de Misericòrdia que, a partir del segle XVII, esdevé referent de la religiositat popular reusenca i de les pregàries en demanda de l'ajut celestial contra les epidèmies.

Us convidem a descobrir aquesta pintura de considerables dimensions que juntament amb una altra, figurant sant Pere, havia estat ubicada a la Casa de la Vila.