Els museus són, en aquest sentit espais de coneixement que interpreten i exposen els objectes del passat amb voluntat d’aportar coneixement de la història i fer reflexionar sobre el present. Els exemples són tan nombrosos com els milers de peces que formen part del fons del museu. Des de les primeres eines prehistòriques que ens expliquem com, en tot moment, les comunitats humanes han aprofitat els materials a l’abast per desenvolupar-se, als estris que evidencien l’acceleració en els canvis tecnològics, en l’últim segle.

Des del passat podem interrogar-nos sobre el present. Un llum d’oli ens recorda com, fins a l’arribada de l’electricitat, la vida quotidiana estava condicionada pels limitats recursos d’il·luminació, tant en l’àmbit domèstic com al carrer. Un càntir apedaçat (com el de la fotografia) ens mostra una tècnica de reparació de la terrissa, però també ens permet reflexionar sobre l’aprofitament dels estris en una societat present que genera aparells d’obsolescència programada i propicia la substitució per moda. Una pintura ens transmetre, des del gaudi estètic, la percepció que com hem vist les cultures veïnes, les creences religioses o el paper que s’atorgava a un col·lectiu humà en un moment històric.

Sembla clar que la pandèmia que estem sofrint comportarà canvis significatius en la nostra vida quotidiana. Que, amb una evolució favorable, anem cap a un període de recuperació de les relacions socials a partir de grups reduïts , evitant les concentracions massives. Que el curs 2020-21 pot començar amb un ràtio menor d’alumnes a les aules –espero que amb el personal i els recursos indispensables– i combinant el treball presencial amb el virtual, i aquí caldria tenir molt en compte les diferències socials existents quant a recursos tecnològics.

En tot cas, la situació derivada de la pandèmia evidencia la importància d’altres espais que, com els museus, poden contribuir al procés educatiu. No és cap novetat. La majoria de museus, per exemple, oferim visites comentades, tallers i activitats adreçades a un públic escolar. Moltes d’aquestes activitats es realitzen preferiblement en grups petits i s’adaptarien molt bé a la situació que es preveu. Però cal tenir en compte el cost de les activitats per l’alumnat i altres condicionants, com la distància física, per evitar desigualtats. I les necessitats de personal. I com que molts museus som institucions públiques, el paper de l’Administració és cabdal.

És clar que entre l’aula presencial i la virtual hi ha altres espais on educar. I que els museus ens trobem a primera línia. Per treballar per a la comunitat escolar i per al conjunt de la població, perquè adquirir coneixements del passat i possibilitat de reflexionar críticament sobre el present és necessari en tot moment i a qualsevol edat.

Més enllà de la immediatesa del moment, és ben possible que el pas de la pandèmia deixi un rastre de canvis en la forma de treballar. Ens caldrà sumar tot el potencial de l’univers digital i l’eficàcia del treball presencial adaptat a cada situació. Reivindicant sempre el suport de l’Administració a la Cultura, de la creació artística a la gestió del patrimoni.

Salvador Palomar