El Museu de Reus conserva un bon nombre d’urnes de ceràmica procedents de diferents necròpolis localitzades a les comarques meridionals de Catalunya, que van ser explorades i publicades pel metge i prehistoriador Salvador Vilaseca (Reus, 1896-1975). Fa més de tres mil anys –a les nostres contrades– es va començar a difondre un nou ritual funerari, el de la incineració del cadàver, que ràpidament va substituir el de la inhumació.

A partir d’un moment no del tot determinat del final de l’edat del bronze (sembla que després del 1300 aE) es van començar a produir diversos canvis culturals i tecnològics, detectables en els objectes que s’han pogut recuperar gràcies a l’activitat arqueològica i que correspondrien a l’impacte produït per l’arribada de nous grups humans transpirenaics. La incineració –en fossa o en cista, amb túmul o sense túmul, i amb la presència de nous materials ceràmics i metàl·lics– va substituir la inhumació, la qual no es va tornar a generalitzar –al nostre territori– fins al període tardoromà, arran de la imposició del cristianisme.

Dels materials conservats al Museu de Reus, podem destacar les urnes i els objectes de bronze i de ferro recuperats a les necròpolis de les Obagues (Ulldemolins), de la Tosseta (els Guiamets) i del Calvari (el Molar), que S. Vilaseca situà cronològicament entre els anys 800 i 600 aE. Segons el doctor Vilaseca són peces fabricades sempre a mà, de formes  diverses  i una ornamentació habitualment  a base d’acanalats. 

Aquestes urnes, i els objectes de metall que les acompanyaven, han estat estudiats –al llarg dels darrers anys– per diferents investigadors, d’entre els quals podem esmentar els d’un equip de la Universitat de Lleida dirigit per la Dra. Núria Rafel.

A més d’ossos calcinats, sempre en reduïts fragments i cendres, podien contenir un aixovar metàl·lic de bronze o ferro, o de bronze i ferro. Val a dir que el principal inconvenient que presenta el ritual d’incineració és, precisament, la calcinació de les restes humanes. Els fragments d’ossos cremats no permeten una detallada anàlisi antropològica ni recuperar-ne l’ADN, si més no per ara.

Jaume Massó Carballido

Al Centre de la Imatge Mas Iglesias hem localitzat unes imatges en moviment de l’actuació castellera realitzada durant la festa major de sant Pere de l’any 1947. Com veieu, tot i no tenir colla local en aquells anys, l’activitat castellera no hi faltava i les autoritats municipals contractaven majoritàriament les colles vallenques o la del Vendrell.

Actualment, trobar imatges en moviment de les diades castelleres és molt habitual. El cas, però, és que d’aquell dia 29 de juny de 1947 n’hem localitzat dues de diferents. La primera filmació la va fer Josep Romeu Clofent i mostra el moment en què la Muixerra (es tractava d’una de les colles dels Xiquets de Valls) aixecava el 4 de 8. Hem de pensar que en aquella època aquesta construcció i el 2 de 7 eren el sostre casteller. De fet, si llegim com s’anunciava aquella actuació al Diario Español del 20 de juny ens en podem fer una idea:

«Vienen llenos de entusiasmo y deseosos de dejar un grato recuerdo entre nosotros LOS “XIQUETS DE VALLS”.
En número de 100 individuos cómo mínimo se calcula que estará compuesta la “colla de castellaires” que nos visitará con motivo de la Fiesta Mayor. Tienen el propósito de efectuar una serie de arriesgadas “torres” nunca vistas en nuestra ciudad y han anunciado una emocionante “torre” sorpresa para el día en que efectuaran su exhibición frente al Ayuntamiento en la Plaza de España».

Les imatges que mostrem són importants per a l’època que recullen, però –a més– creiem que ens permeten reconèixer-hi un casteller dels importants, el Blanco. Ramon Barrufet Fàbregas (1882-1949) va ser casteller i cap de la Colla Nova dels Xiquets de Valls abans de la guerra civil. Després també va dirigir la Colla unificada i posteriorment la Muixerra. En tot cas, el Blanco sempre portava un mocador al cap, una característica per la qual intuïm que el podem reconèixer al costat esquerre de la pinya.  

Al setmanari vallenc Juventud, del 5 de juliol, hi trobem la valoració d’aquella actuació:

«El lunes, como habíamos anunciado “La Muxerra” [sic] actuó en Reus, consiguiendo uno de los éxitos y triunfos más rotundos.

El pueblo de Reus les siguió en todas sus exhibiciones, logrando en la que efectuó ante las autoridades, Exmo. y Rdmo. Sr. Cardenal, Capitán General de Catalunya, Gobernadores Militar y Civil de la Provincia, Alcalde de Reus y muchos otros, levantar entre clamorosas ovaciones, el “quatre de vuit” y el “dos de set”, entre otros, siendo además especialmente felicitados por todas las autoridades».

La segona filmació fa referència a aquestes altres actuacions que es van realitzar durant aquell dia, i que va gravar Josep Bové Borràs. Es tracta de dos castells petits, 3 de 5 i el 2 de 5 nets.

Aquestes imatges, però, són molt importants –fins i tot úniques–, ja que mostren els dos poms de dalt realitzats a l’antiga. Als dos castells s’hi veu l’aixecador col·locat i com l’enxaneta se l’hi posa sobre l’esquena i s’aixeca. Són aquestes construccions les que s’havien anunciat com «una emocionante “torre” sorpresa»?

Aquesta manera de coronar els castells és totalment anacrònica per l’època, atès que aquest sistema s’havia deixat d’utilitzar en algun moment de la segona meitat del segle XIX.

Inicialment, sembla que l’aixecador era l’encarregat de pujar sobre les espatlles a l’enxaneta que es posava dret i feia l’aleta. Per raons de seguretat, el pom de dalt es va anar modificant fins que l’aixecador es quedava acotxat i l’enxaneta l’hi passava per sobre fent l’aleta.

En tot cas, aquestes imatges en moviment ens permeten veure com s’haurien coronat els castells cent anys abans. Tota una joia.

Àlex Cervelló Salvadó
Doctor en història i tècnic de l’Institut Municipal Reus Cultura.

Aquí podeu veure les imatges de l'actuació castellera de 1947

La recuperació d’un plafó ceràmic, amb la figura de santa Isabel d’Hongria, ubicat en una casa del carrer de la Closa de Freixes, ens permet apropar-nos a la feina que realitza el Museu des de diferents vessants. Efectivament, a les tasques d’extracció i posterior restauració del panell, necessàries per a la conservació del bé material, cal afegir-hi la recerca del coneixement que pot permetre que aquesta peça ens ajudi a explicar –quan convingui– determinats aspectes de les formes de vida de la població.

Malauradament desconeixem la història concreta de la peça, que quedà al descobert després d’uns treballs d’enderrocament, però és clar que la imatge representada es vincula a unes creences religioses. Isabel o Elisabet d’Hongria va viure al segle XIII i, un cop vídua, va entrar al tercer ordre Franciscà i es dedicà intensament a la caritat.  Canonitzada poc després de la seva mort, a causa dels miracles esdevinguts a la seva tomba, és venerada com a santa tant pels catòlics com per altres confessions cristianes. La seva festa se celebra el 17 de novembre.El seu culte va arribar ben aviat a les nostres terres, de la mà de Violant d’Hongria, la seva germanastra –per part de pare– i segona esposa de Jaume I.

Sovint és representada repartint pa als pobres. La llegenda explica que ja des de jove es dedicava a fer-ho. Alguna vegada que repartia pans estigué a punt de rebre una bona repulsa d’algun parent, però quan aquest s’hi acostava els pans es convertiren en perfumades roses.

Aquesta llegenda la relaciona amb un altre personatge històric que també ens és força proper: la reina Blanca d’Anjou, enterrada a Santes Creus. D’ella s’explica la mateixa contalla. L’estudiós Eufemià Fort i Cogul la recull com a part del llegendari del monestir, a El pa tornat flors, indicant que el mateix prodigi s'atribueix a altres dones com, per exemple, Isabel de Portugal. En tot cas, es tracta de narracions que volen reforçar la imatge extremadament caritativa d'unes persones que, des d'una posició dominant, van optar per ajudar els desfavorits. Un fet que, en el cas d'Isabel d'Hongria, que sigui venerada en alguns indrets com a patrona dels forners, un gremi que s'acull a la protecció de diverses advocacions, o dels hospitals.

Tot plegat, ens mostra –una vegada més– com els objectes que conservem poden esdevenir referents per endinsar-nos en la mentalitat i les creences de les persones.

Segons la UNESCO  (Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura), «el patrimoni és el llegat que rebem del passat, que es manté en el present i que es transmet a les futures generacions. El patrimoni cultural i natural són fonts irreemplaçables de vida i inspiració. D’aquesta manera, el patrimoni cultural d’un territori és un bé que transcendeix en el temps i la memòria dels seus habitants i visitants, per la seva importància per a reflectir la seva identitat, preservar el seus costums i, en definitiva, explicar la seva història artística o quotidiana.» I una  de les principals tasques dels museus és la recuperació del patrimoni del lloc al qual pertanyen. Aquesta recuperació «física» es pot fer de moltes maneres,  mitjançant donacions, adquisicions o intervencions directes sobre patrimoni que es troba al carrer i està en perill de perdre’s.

El museu de Reus va dur a terme una d’aquestes actuacions directes la darrera setmana abans del confinament. Es tracta d’un plafó de rajoles de ceràmica que representa Santa Isabel d'Hongria, datat al  segle XIX i que estava situat a l'exterior, a la paret d’un solar del barri del Carme, concretament al carrer Closa de Freixes i que va quedar al descobert en ser enderrocat  l’edifici que l’allotjava.

El conjunt està format per 12 rajoles envoltades d’una sanefa de guix pintat  amb motius florals. Algunes de les rajoles, principalment les de la part inferior,  presenten esquerdes i trencaments  importants, petites pèrdues de material i alguns cops, si bé estan perfectament ancorades a la paret de suport.

Per tal de protegir tot el conjunt i evitar que es separessin les rajoles a l’hora de treure’l, vam començar per aplicar una imprimació  sobre tota la superfície feta amb  adhesius i dissolvents, que vàrem anar reforçant amb gasa de cotó fins a tenir un gruix suficient, i es va deixar assecar durant unes hores, passades les quals vàrem comprovar la seva resistència i fiabilitat.  Aquesta és una tècnica molt semblant a la que s’utilitza per arrencar pintures murals o extreure objectes delicats a les excavacions arqueològiques.

La resta de la feina fou molt més mecànica:  es va anar  desbastant tot el voltant del plafó amb masses, martells  i escarpes per poder accedir a la part posterior per tal de fer palanca i extreure'l d’una sola peça.

Un cop extret el plafó de la paret, es va traslladar al laboratori de restauració del Museu de Reus on començarem la restauració. Eliminarem les restes de guix i del suport posterior, i es col·locarà el plafó ceràmic  sobre un suport nou neutre i lleuger. Un cop fixat a aquest nou suport, anirem retirant les gases i l’adhesiu de la part del davant, netejarem les rajoles, les consolidarem i reintegrarem els fragments desapareguts amb escaiola i pigments.

Quan la restauració estigui acabada passarà al departament de documentació i d’allí sortirà cap a un espai propi dins el museu, ja sigui en exposició directa al públic o als magatzems i sempre a disposició dels investigadors, historiadors o qualsevol persona interessada.

Anna Miralles

Altres llibres a l’abast, al Museu, corresponen a catàlegs monogràfics de contingut especialment arqueològic –com el volum referent a les excavacions a l’antic barri del Pallol. La ceràmica de reflex metàl·lic fou una de les produccions més significatives dels terrissers reusencs, però no la única. Obres com La ceràmica catalana datada com a punt de referència. Catàleg de la pisa (1533-1863) ens ho mostren.

La donació d’una important col·lecció d’indumentària festiva: vestits antics de ball de Diables emprats a Reus, al Baix Camp i al Priorat, va motivar l’exposició La festa sota el foc i l’edició d’un catàleg amb articles de diferents especialistes en el món del foc festiu.

Cal recordar també els catàlegs referents a la història de la ciutat –com el dedicat a l’escut de la ciutat o el que analitza les conseqüències de l’ocupació franquista de Reus, l’any 1939–, sense oblidar els corresponents a determinats fons de caràcter artístic o gràfic –com el de les taules gòtiques del llegat d’Antoni Pedrol o el de la col·lecció de cartells de la Segona República, donada per M. Montserrat Barenys.

La riquesa del fons etnogràfic del nostre museu és notable. Aquí cal recordar la vinculació entre la recerca de Ramon Violant i Simorra, sota l’empara de l’Associació d’Estudis Reusencs,  i les col·leccions del museu que s’obrí a la plaça de la Llibertat. Un estudi encara avui a l’abast –com a edició facsímil conjunta dels cinc volums originals– i de lectura recomanable per a conèixer el passat preindustrial de la societat de Reus i  la seva comarca. D’igual forma, trobem referències al fons en estudis recents com el de Josep M. Torras i Ribé, Els oficis de la pell a la Catalunya preindustrial (2018), entre d’altres.

De caràcter biogràfic són els llibres dedicats essencialment a personatges reusencs que destacaren en diferents activitats i que han deixat una forta empremta –no només a la seva ciutat natal–, com el militar i polític Joan Prim i Prats (Reus, 1814 - Madrid, 1870), el bibliòfil i polític Pau Font de Rubinat (Reus, 1860-1948), el molt polifacètic Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 - Poblet, 1941) i el metge i prehistoriador Salvador Vilaseca Anguera (Reus, 1896-1975). L’aportació bibliogràfica inclou, finalment, una edició completa del dietari de viatges (iniciat l’any 1876) del suara esmentat Eduard Toda i un opuscle que presenta de manera resumida i gràfica la història dels Museus de Reus.

Potser no cal justificar l’estreta vinculació entre els museus i els llibres. Com a dipositaris dels testimonis de l’evolució de la natura i de l’home, al servei de la societat, una de les funcions primordials  dels museus és la difusió dels valors culturals que conserven. A més de les exposicions, visites guiades, conferències i altres activitats, les publicacions, amb diferents formats de lectura o audiovisuals, i sobre diferents suports del paper imprès a la xarxa digital, constitueixen un aspecte cabdal de l’activitat d’un museu.

Alhora, els museus són espais de recerca, de treball per a les persones que, des de diferents àmbits, s’apropen a l’estudi dels materials i objectes que es troben en exposició o, sobretot, a les sales de reserva. Aquesta tasca, que sovint passa inadvertida per al gran públic, genera uns resultats que moltes vegades es tradueixen en la publicació de llibres.

Al llarg dels anys, el Museu de Reus ha ampliat considerablement el seu fons editorial de catàlegs d’exposicions i d’altres publicacions referents als seus fons patrimonials. Moltes es troben exhaurides però, evidentment, es poden consultar a les biblioteques d’accés públic a Reus i en altres ciutats i viles catalanes.

Entre les que actualment tenim a l’abast del públic, podem esmentar les monografies dedicades a artistes nascuts als segles XIX o XX –com Josep Tapiró i Baró (Reus, 1836-1913), Marià Fortuny Marsal (Reus, 1838 - Roma, 1874), Modest Gené Roig (Reus, 1914 - Bata, 1983), Juli Garola Monné (Reus, 1927-2002) i Ramon Ferran Pagès (Reus, 1927-2015)–, a més d’estudis de caràcter més genèric –com el volum referent a l’orientalisme peninsular–, coordinats per experts, professors o historiadors de l’art. Val a dir que –al seu dia– també van ser editats o coeditats uns volums dedicats al genial arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Reus, 1852 - Barcelona, 1926) o a altres reconeguts artistes –com els pintors Baldomer Galofre i Ximenes (Reus, 1846 - Barcelona, 1902) i Hortensi Güell i Güell (Reus, 1876-1899), l’escultor Joan Rebull i Torroja (Reus, 1899 - Barcelona, 1981) o la ceramista Neus Segrià Fortuny (nascuda a Tarragona el 1931, però reusenca d’adopció)–, però aquestes obres ja no estan actualment a la venda.

El Museu de Reus conserva, al seu fons, dues taules pintades a tremp, anònimes i datades al segle XVI, que formaven part d’un retaule de l’església parroquial de la Vilella Alta. La tasca de salvaguarda del patrimoni, sobretot religiós, que es va dur a terme per part del Govern de la Generalitat i per persones com el conservador del Museu, Pere Rius, va permetre la conservació i supervivència d’obres com aquestes que ara els hi mostrem, de gran valor artístic, religiós i patrimonial. Val a dir que també tindria quelcom a veure, en la seva recuperació, el pintor Ramon Viñes -pintor de la mateixa localitat de la Vilella Alta de qui també es conserva obra al Museu de Reus i autor, així mateix. d’alguns dels retrats que es troben exposats a la Galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Reus-, qui recomanaria al comitè antifeixista de la Vilella Alta que no les cremessin durant la Guerra Civil.

A la primera taula, pintura a tremp sobre fusta amb la representació de Santa Úrsula i les onze mil verges, destaquen les tres figures femenines que són a primer terme, Santa Úrsula en l’espai central, envoltada per dues de les verges. La resta de dones, les podem intuir a partir de la representació dels seus caps aureolats. Totes elles es troben disposades darrera d’un marc de porta daurada, amb arc de mig punt rebaixat.

Santa Úrsula consagrà la seva virginitat convertint-se a la fe cristiana, pelegrinà a Roma acompanyada per onze dames verges -la referència a les onze mil verges, és subjecta a discussió i podria respondre a un error de transcripció durant l’edat mitjana-, patint-ne martiri per part dels Huns i donant lloc a una llegenda relacionada amb Àtila l’Hun. En honor a ella al s. XVI es fundà l’Ordre de Santa Úrsula o Companyia de les Ursulines, família religiosa catòlica, integrada per dones dedicades a l’ensenyament i formació de nenes i joves.

La segona taula, pintura a tremp sobre fusta amb la imatge de cos sencer de santa Tecla, representada portant a la mà dreta la palma, com a símbol de martiri, mentre amb l'esquerra sosté un braç, amb la seva mà alçada i disposada en gest de benedicció cristiana. Té el cap lleugerament inclinat cap a la dreta i amb l'aureola que identifica la seva santedat, a sobre. El personatge està emmarcat dins el mateix espai arquitectònic que l’altra taula.

Santa Tecla, màrtir anatòlica del segle I, venerada com a santa per l’església catòlica i l’església ortodoxa i seguidora de Sant Pau, va ser perseguida pels contraris al cristianisme, empresonada i sotmesa a diferents martiris físics, dels quals se’n sortí a partir de la fe cristiana. En una de les agressions que va patir, li van ser enviats uns soldats per ultratjar-la i la santa, orant per ser alliberada i mantenir la seva puresa, va fer que la cova on es trobava es derruís deixant només el seu braç al descobert, esdevenint-ne com a símbol identitari.

Aquestes dues obres, formen part de la visita comentada Verges, Santes i altres dones del Museu, una activitat pensada per observar les col·leccions del museu aprofundint en la consideració dels rols de gènere i la violència cap a les dones. Conjuntament amb altres obres del museu, en aquesta visita s’intenta donar a conèixer com, el sistema ideològic patriarcal de l’antiguitat, te especial incidència sobre el cos de les dones. Les cristianes primitives reben un particular tractament com a cossos sexuats que cal mantenir sota control. Aquests relats de martiris d’entre els segle II i IV seran representats pictòricament, durant tota la Edat Mitjana i Moderna, exemplificant els patiments que una dona podia arribar a suportar. Preservar la virginitat, l’acolliment a la fe cristina i la bellesa són els punts comuns per a tot un seguit de santes i màrtirs que es troben representades al Museu de Reus, com Santa Àgueda, Santa Bàrbara, Santa Úrsula o Santa Tecla.

Raquel Aparicio Mainar

«Els xiulets de terrissa que antigament venien al santuari a Misericòrdia de Reus, el dia de l’aplec de Santa Marina, en forma de gerrets, sobretot. Qui sap si aquests darrers eren elaborats pels mateixos ollers o ceramistes de Reus o de la comarca, car el museu d’aquesta ciutat estotja una bella col·lecció de xiulets de terrissa, sencers o trencats, en figura de diversos animals i de cantirets, datables dels segle XVI o XVII –segons Vilaseca–, apareguts al subsòl de Reus.»

 Ramon Violant i Simorra, Etnografia de Reus i la seva comarca (1959)

La producció de joguines i instruments musicals d’ús infantil, com els xiulets, havia estat comuna a molts centres terrissers. A Reus, les excavacions dels antics obradors i dels pous on els terrissers que elaboraven la ceràmica de reflex metàl·lic, els escudellers, abocaven l’obra defectuosa, va aportar mostres prou representatives d’aquesta producció. Les peces es conserven en l’actualitat al Museu de Reus.

Els xiulets produeixen el seu so pel pas d'aire que ve a pegar obliquament contra la vora aguda d'un orifici de sortida i poden ser de diversos materials.  En aquest cas, són figures en forma de moixó, amb les ales plegades, decorats amb pinzellades de vermell (manganès). En trobem d’altres, amb forma d’au –com una gallina­– que s’omplien d’aigua. Al passar l’aire procedent del bec del xiulet pel recipient es genera un efecte molt semblant al cant d’alguns ocells. N’hi havia en forma de poal o canteret. Els xiulets d’aigua eren també coneguts amb el nom de rossinyols. Són models comuns que han perviscut en altres centre terrissers fins a l’actualitat.

 Aquests xiulets s’havien emprat com a joguina i, probablement, en alguns rituals festius com la celebració de la Nit de Nadal o el pas de la professó de Corpus. En tot cas, es tracta d’una producció menor respecte a l’obra que caracteritzà l’activitat terrissera reusenca, aproximadament, entre 1550 i 1650.

Salvador Palomar

La comarca tradicional –i no només l’administrativa– del Baix Camp, és a dir, la que comprèn el territori situat a la dreta del riu Francolí, presenta sovint una estratigrafia geològica formada per nombroses capes successives de graves i d’argiles que van ser dipositades durant el període quaternari. Aquestes argiles, edafològicament fèrtils, també han estat utilitzades pels habitants del territori per a la fabricació de ceràmica, si més no des del final de l’època neolítica i –de manera més o menys intensiva– fins als anys seixanta del segle XX . Tot i que actualment és una qüestió gairebé desconeguda per la gran majoria dels nostres conciutadans, Reus ha estat un important centre productor d’objectes d’argila cuita de tota mena, des de maons, teules i altres materials per a la construcció fins a vaixella senzilla o decorada per als serveis de taula i atuells per a la cuina i el rebost, sense oblidar altres peces per a la vida quotidiana, incloses llànties, joguines i fireta. Ben abundoses van ser les produccions ceràmiques durant l’època romana altoimperial, d’entre les quals destaquem les àmfores que servien per a l’exportació del vi produït a les múltiples vil·les establertes a l’antic ager Tarraconensis i que són un clar precedent de les produccions de vins, aiguardents, vermuts i altres derivats alcohòlics durant les èpoques moderna i contemporània.

La més reconeguda de les ceràmiques reusenques és la vaixella de reflex metàl·lic, tot i que també se’n va produir –alhora– amb decoracions de color blau o policromes, entre mitjan segle XVI i mitjan segle XVII. En diferents museus i col·leccions d’Europa i d’Amèrica es conserven exemplars d’escudelles, plats, plàteres, gerros, gerres, pots de farmàcia i altres elements decorats, fets a Reus amb una argila especial. El seu origen queda demostrat pels escuts municipals –i, en algun cas, pel nom de Reus– presents en la decoració d’un bon nombre de vasos, en la qual de vegades també s’inclou –per a satisfacció d’arqueòlegs i ceramistes– fins i tot l’any de fabricació. Al Museu de Reus, és clar, es conserven moltes peces i moltíssims fragments de vasos d’aquell període, gairebé tots procedents de troballes realitzades al subsòl de la ciutat al llarg del segle XX. Val a dir que unes quantes d’aquestes peces van ser malmeses per sengles bombardeigs feixistes que l’any 1938 afectaren els magatzems del Museu. Les excavacions realitzades entre el 1999 i el 2000 a l’antic barri del Pallol van posar al descobert les restes de la muralla medieval (s. XIV-XV) i de diversos forns terrissers, al voltant dels quals es va poder recuperar un nombre molt considerable de vasos i fragments, una selecció dels quals fou exposada l’any 2002 a la mostra El Pallol: un passat, un futur, que comptà amb un detallat catàleg. Tot i l’abundant bibliografia posterior, encara és del tot recomanable la consulta de l’excel·lent tesi doctoral de Lluïsa Vilaseca Borràs, editada el 1964 –en tres volums– per l’Associació d’Estudis Reusencs: Los alfareros y la cerámica de reflejo metálico de Reus de 1550 a 1650.