dt., 05/18/2021 - 09:56

Què podem fer amb els refugis antiaeris?

Moltes ciutats i poblacions de la rereguarda republicana foren castigades pels bombardeigs de l’aviació al servei de Franco, durant la Guerra Civil espanyola. En el cas català, les més properes a la costa es trobaven a l’abast dels bombarders italians amb base a Mallorca, tot i que també ho foren pels alemanys des de l’interior, a mesura que avançava la guerra. Reus n’és un clar exemple, amb prop d’un centenar d’atacs documentats des de la tardor de 1937 –encara que abans ja havia estat bombardejat el municipi un parell de vegades– i el 15 de gener de 1939, dia en què les tropes franquistes van ocupar la ciutat.

Les limitacions de la defensa militar, derivades en bona part de la impossibilitat de preveure els atacs –el radar era encara un secret militar britànic– deixaven a la població civil en una situació d’indefensió que només van poder pal·liar les actuacions de defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis antiaeris per a salvaguardar les persones. Se’n van fer centenars, en moltes poblacions, impulsats pels consells municipals o per iniciativa del mateix veïnat. En el cas de Reus, divuit grans refugis públics –planificats amb temps– que havien de poder acollir la totalitat dels habitants de la ciutat. Però també més de vuitanta bastits per iniciativa del veïnat d’un carrer, de les persones que treballaven en un taller, magatzem o servei... als quals cal afegir un nombre indeterminat de refugis construïts en els masos i masets del municipi, o en termes veïns, com Castellvell, Cambrils, Vila-seca o Tarragona, on van acudir a refugiar-se moltes famílies de la ciutat. A Reus l’estudi d’aquestes construccions i de les vivències associades als bombardeigs rep un impuls als anys noranta del segle passat. El 1997, amb motiu de les obres de remodelació de la plaça del Mercadal es va obrir temporalment l’accés al refugi que hi ha al seu subsòl i es va fer una exposició a l’Arxiu Municipal. Posteriorment, el 2007 es va redescobrir el de la Patacada, constatant el seu excel·lent estat de conservació. Aquest dos refugis públics són els que es poden visitar en l’actualitat tot i que només el de la Patacada de forma continuada, gestionat des del Museu de Reus. Paral·lelament, es desenvolupa una investigació –sempre oberta– sobre el període dels bombardeigs, a partir del considerable volum de documentació municipal conservada a l’Arxiu, de nombroses entrevistes a persones que van viure aquells moments i d’altres fonts, com la premsa o la memòria personal escrita. Entre altres iniciatives de divulgació, es publicà el treball d’Ezequiel Gort i Salvador Palomar, Viure sota les bombes. Els bombardeigs a Reus 1937-1939, dins les publicacions de l’Arxiu Municipal, i s’elaborà una exposició itinerant, Reus sota les bombes, que va recórrer els centres cívics i diversos centres educatius de la ciutat. A més, els bombardeigs sobre Reus han estat objecte de nombroses conferències i jornades monogràfiques. El 2008 es va ubicar una placa a la plaça de Prim, en un indret on es conserven rastres de la metralla que va afectar els edificis, en record de les víctimes d’aquells atacs. El cas de Reus no és una excepció i, en els últims anys, són diverses les poblacions amb què s’ha recuperat la memòria dels refugis antiaeris i s’han habilitat físicament algunes d’aquestes construccions per a ser visitades pel públic. L’estudi i conservació –si escau– d’aquests espais patrimonials, testimoni d’un període de la història prou recent, és un repte de present i cal reflexionar sobre el seu ús en el futur. De bon començament, és clar que cal documentar-los tots, tant com sigui possible, a partir de les restes físiques, en les seves característiques arquitectòniques, però també d’altres fonts documentals i de memòria oral. És evident que la biologia determina, però el recull de vivències, transmeses a altres generacions, és útil per a contextualitzar l’ús de cada construcció i personalitzar-la en el conjunt. Sobre la seva conservació, cal considerar-ne la propietat i constatar el seu ús posterior, amb diverses finalitats. En tot cas, quant a Reus, l’existència de dos dels gran refugis públics –el del Mercadal i el de la Patacada– en molt bon estat de conservació representa un excel·lent punt de partida per a treballar sobre el temps de la Guerra Civil, un tema prou ampli que exigeix sempre seleccionar, en funció de les característiques del públic: edat, formació acadèmica... En la recuperació de la memòria històrica: — La Guerra de 1936-1939: la revolta militar contra el govern de la República, el suport del feixisme italià i el nazisme alemany a Franco, amb tropes i –sobretot– amb l’aviació, front al suport limitat que representaren les brigades internacionals i el condicionat suport soviètic, les fases del conflicte... — El refugi com a espai per explicar els bombardeigs: l’ús de l’aviació com a arma de la guerra total, els atacs de l’aviació italiana des de Mallorca, les limitacions de la defensa militar, la defensa passiva, les característiques del refugi... — La situació de la població no combatent durant una guerra: la resposta del veïnat per a la construcció de refugis, l’autoorganització de la població, la vida quotidiana sota l’amenaça constant de les bombes, l’impacte dels bombardeigs en la rereguarda sobre la moral dels soldats al front... En la reflexió sobre el present: — El model de guerra total, en què qualsevol persona –en qualsevol indret del territori en conflicte– pot ser un objectiu i en què els atacs a la població no combatent formen part de la estratègia militar, és plenament vigent. — Les persones refugiades: les guerres provoquen inevitablement el desplaçament de la població no combatent a la recerca de llocs més segurs, a indrets més o menys llunyans, massius, de la canalla –avui en diríem menors no acompanyats¬– i també, com en el cas de Reus, de famílies senceres amb motiu del trasllat de les indústries de guerra, amb les necessitats d’acolliment i els contrastos culturals que comporta. En aquest àmbit es pot fer referència també a l’exili del final de la guerra. En l’experiència del Museu de Reus hem adaptat el discurs a diferents nivells, començant amb escolars del primer cicle de primària, per als quals la guerra és un concepte ben conegut, però no s’entra en absolut en les circumstàncies històriques concretes. En aquest sentit hem desenvolupat amb bons resultats visites, en col·laboració amb escoles, a partir de contes que fomenten la cultura de la pau, per exemple Si tingués la màgia d’un mag, tot incidint en el fet dels refugiats... Capacitat d’organització de la població civil i visió d’una rereguarda molt més organitzada del que els anys del franquisme han presentat. L’ús de de la memòria personal, amb exemples concrets, permet connectar el públic amb les vivències, alhora que amb el coneixement dels fets. En aquest sentit, és important constatar com les aportacions de testimonis –viscuts, fa uns anys, i cada cop més, de segona o tercera generació, a partir de les pròpies activitats– és un component prou interessant que ha generat aportacions d’història oral prou interessants.

msvfacana


 

Finalment, el fet que el refugi sigui un espai de memòria l’ha fet referent de commemoracions ciutadanes com la recent del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Nazisme, el 5 de maig

[Comunicació presentada a la taula rodona «La memòria dels refugis antiaeris» dins Recercat, jornades de recerca i cultura local dels territoris de parla catalana. Tortosa, 7 de maig de 2021]


Col·laboradors